A Fala (Xalimegu)

En xalimegu

xalimegujalamegu ou a fala, é un dialeutu (lengua) du subgrupu galaicu-purtugués faláu nus municipius de Sa Martín de Trevellu, Ellas y Valverdi du Fresnu, nu Val de Xálima, au noroesti da provincia de Cáceris na fronteira cun Purtugal.

Tamben é chamá: a fala de Xálima ou dus tres lugaris(a) nossa fala (nomi dáu pul us lugareñus), galaicu-estremeñuchapurreáu (en sintíu despeutivu en Valverdi).

En ca pobu si dan particulariais dialeutais, si ben son inteligiblis entre sí y respeutu du galegu-purtugués. As variantis locais solin denominassi lagarteiru (Ellas), mañegu (abreviáu de samartiñegu, Sa Martín de Trevellu) y valvideiru (Valverdi du Fresnu).

Cuntandu á tous us habitantis dus tres pobus s’estiman uns 6.000 falantis, anque oitras fontis elevan a cifra fhasta us 10.000, pul us nativus que trabajan fora das localiais, muitus dus cuais volvin a u val nu verán.

Dessistin otras variais conocías cumu fala, entre eillas a d’Almedilla (Salamanca), pobu salmantinu tambén fronteirizu cun Purtugal, ou n’oitras zonas de fala galegu-purtuguesa d’España fora de Galicia.

Encostas sociolingüísticas

En 1992, una encosta feita pul José Enrique Gargallo Gil (professor da Universiai de Barcelona) a escolaris ufreciou us seguintis datus respeitu du usu du castelán na cunversa familial:

  • 4 dus 29 encostaus de Sa Martín emplegan u castelán au falal cun a súa familia
  • en Ellas a cifra decendi a tan sólu 3 sobri 54 encostaus
  • en Valverdi, 25 de 125 encostaus emprega u castelán nesti cuntestu

En setiembri/diziembri de 1993 fízussi pública una encosta nu númiru 30 da Revista Alcántara, reialiçá pur José Luis Martín Galindo, que amuessaba us seguintis purcentaxis d’autoidentificación en Sa Martín de Trevellu:

  • Dialeutu du castelán: 13%
  • Dialeutu du purtugués: 20%
  • Lengua autónoma: 67%

Debi siñalassi que na dita encosta participarin sólu veinti personas (sobri 960 vizinus).

En 1994, un novu estudiu poni de manifestu que u 80% dus encostaus deprendiou a falal castelán nu colegiu, sendu u purcentaxi d’usu du xalimegu nu entornu familial cumu sigui:

  • 100% dus pairis d’Ellas afirman falal a lengua autóctona au cunversal cun us seis fillus
  • 85% en San Martín “
  • 73% en Valverdi “

Hestoria

Orígis

Na Edai Meia s’encontran variantis misturás purtugués-leonesas nu largu da fronteira entre us antigus reinus de León y Purtugal, representás en testus cumu u Foro de Castelo Rodrigo (Foru de Castel-Rodrigu, siglu XIII); y anque nun dessisti documentación relativa á coloniçación y repoboación nesta zona nu siglu XIII, manéjassi a hipótesi de súbditus de fala galegu-purtuguesa du reinu leonés enviaus a defendel as fronteiras baixu dominación mussulmana cumu castigu impostu pul u rei leonés, ou ben a entrega de territorius a diversas ordis militaris pul parti d’Alfonsu IX y Fernandu II.

Pul u geral, us filólogus partiarius da afiliación galega si basan na cunjetura de que u val era una región ailá y, pul u tantu, us conoliçaoris (que ja falarían un galegu diferenciáu du purtugués) mantiverun cuasi pura a súa forma de falal au nun dessistil influencias esternas (de Purtugal, s’entendi). Esta tesis soli sel refutá au cuntrastala cun dotrus datus hestóricus:

  • Se cunsidera qu’enantis da repoboación galegu-leonesa, esti enclavi ja estaba habitáu pul purtuguesis (de fala galegu-purtuguesa antigua), e inclusu tres da coloniçación si mantuvu cun u reinu viziñu una estreita relación comercial y matrimonial.
  • Des du siglu XII y fhasta u XVII, tantu Purtugal cumu León y Castela ambicionaban u territoriu dáu a importancia du sei caráutel fronteirizu, que cambiaría de monarca de tantu en tantu, pul u que us lugareñus juraban fideliai ora a u rei lusu, ora a us reis castelans ou leonesis.
  • Pur oitra parti, resulta cuntradictoriu que as ordis ás que se cederin as terras (Ordi d’Alcántara y Ordi d’Hospital de San Juan de Jerusalén), sendu rivais entre sí, repoboassin a región cun lugareñus dun mismu origi.
  • Doitru factor destacabli pa desmentil a “teoría du ailamentu” é u cunsideravli númiru d’habitantis, superiol a doitras ciais importantis da región na época: a meiaus du siglu XVI contaban cun cuasi 3.000 habitantis frenta Coria, cun apenas 2.400, sendu u enclavi mais poboáu de toa a Serra de Gata.

U Descubrimentu

Foi pussivlimenti Leite de Vasconcelos a finais du siglu passáu u primel estudiosu que falou du xalimegu cumu variai dialeutal purtuguesa.

Dispois vendría Menéndez Pidal pa encuairala dentru das variais galegu-purtuguesas de tránsitu cun u – tambén recén descubertu – dialeutu leonés, ufrecendu au tempu datus sobri a fala d’El Rebollar (plurais en –es, formas verbais en –en), qu’influía tambén nesti val sirragatinu, fhasta u puntu de que u nomi d’Ellas foi escritu nu passáu Herjes.

Hestoria recenti

U 3 d’agostu de 1992 se fundou a associación Fala i Cultura, entre cuius propósitus s’encontrava a elaboración duna gramática común (cun basi galega), assina cumu a cummemoración de u día da nossa fala, celebráu una vezi a u anu dende 1992 en Ellas, 1993 en Valverdi y 1994 en San Martín.

Nun sería fhasta seis anus dispois, en 1998, condu se publicara a primel obra literaria na falaSeis sainetes valverdeiros, escrita pul Isabel López Lajas, y editá en 1998 pul Edicións Positivas de Santiago de Compostela. Foi nessa fecha condu u Gabineti d’Iniciativas Trasfronteirizas començou a preocupassi seriamenti pul a fala y a fomental u sei estudiu, publicandu en 1999 una dezena de trataus científicus; y celebrandu nu mes de mayu un Congressu sobri “a fala”.

Tendrían que trascurril varius anus mais fhasta que u 14 de juñu de 2000, a Cunsejería de Cultura da Junta d’Estremadura reconocessi a fala du Val de Xálima cumu Ben d’Interés Cultural, a fin de protegelu y cunsirvalu; sendu, en 2001, decraráu assina oficialmenti.

Na actualiai, si ben us habitantis du Val de Xálima puein falal castelán – sendu ésta a lengua d’usu cumún nus colegius y entornus administrativus, y en presumendu a menú de fazelu de forma mais “correuta” que us seis viziñus cacereñus ó salmantinus d’El Rebollal – , a gran maioría son bilingüis, dáu que nu ámbitu caseiru, assina cumu tambén en diversas activiais estraescolaris, sigui empregándussi u dialeutu local.

Sin embargu, é tal u arrempuji y u augi da lingua castelana nus últimus anus (custatáu pul a perda de numirosus localismus, rempraçaus pul a versión castillaniçá), que dalgunus filólogus cunsideran que esta variai lingüistica puiría evolucional fhaza una sorti dialeutu castelanu-estremeñu, plagáu d’abundantis términus galegu-purtuguesis.

Polémica política

Basándussi nu estudiu dalgunus lingüístas que postulan que a fala é un dialeutu da idioma galega, nus últimus anus surgiou una polémica pur parti de certus sectoris galegus, sendu ésta sobri tou de caráuter políticu. Dita postura receviou fortis críticas pul parti da Junta d’Estremadura, que rechaza oficialmenti u deséu d’algunas istitucions galegas pul implantal midías lingüísticas respeitu desti dialeutu d’Estremadura.

Tambén foi criticá a intención (y posta en plática) dus ajuntamentus locais pul desvinculal toa relación pussibli da lengua purtuguesa cun a fala, rempraçandu pul a ortografía galega dalgunas parabras fhasta desvirtual a súa pronuncia original; ej.: empregal a “x” pa represental a “j” prepalatal fricativa sunora (Ajuntamentu-Axuntamentu), evitandu la forma tradicional (cumu nu purtugués y nu restu de variais latinas ondi ditus suníus si mantein); ou escrebir “plaza” sendu a pronuncia real “praça“.

Us defensoris da non relación direita da fala cun a lengua galega afirman que a maior parti das carauterísticas désta poin entendessi cumu una cunjunción dus citaus duminius lingüísticus, sin necessiai d’acudil a hipótesis simplistas y galeguiçantis (ou anti-purtuguesas). A maior parti dus habitantis du val rechaça que se denomini galegu á súa variai lingüística, anque gustan d’oil discutil sobri u sei origi, au minus mais que u olvíu nu que había caíu dende fazi muitu tempu.

Referencia

Fala, da Wikipedia n’español.

Jalamegu

El jalamegujalimegu ó a fala (la palra), é un dialeutu (lingua) del subgrupu galaicu-purtugués palráu enos municipius de San Martín de Treveju (Sa Martín de Trevellu), Eljas (Ellas) y Valverdi del Fresnu (Valverdi du Fresnu), nel Valli de Jálama (Val de Xálima), al noroesti de la provincia de Cáceris ena frontera cun Purtugal.

Tamién é llamá: a fala de Xálima ó dus tres lugaris(a) nossa fala (“nuestra palra”, nombri dáu polos lugareñus), galaicu-estremeñuchapurreáu (en sintíu despeutivu en Valverdi).

En ca puiblu si dan particulariais dialeutalis, si bien son inteligiblis ente sí y respeutu del gallegu-purtugués. Las variantis localis suelin denominassi lagarteiru (Eljas), mañegu (abreviáu de samartiñegu, San Martín de Treveju) y valvideiru (Valverdi del Fresnu).

Cuntandu á tolos havitantis de los tres puiblus estímansi unus 6.000 havlantis, anque dotras juentis elevan la cifra jasta los 10.000, polos nativus que trabajan juira de las localiais, munchus de los cualis vuelvin al valli nel veranu.

Dessistin otras variais conocías cumu fala, ente ellas la d’Almedilla (Salamanca), puiblu salmantinu tamién fronterizu cun Purtugal, ó n’otras zonas de palra gallegu-purtuguesa d’España juira de Galicia.

Encuestas sociolingüísticas

En 1992, una encuesta jecha pur José Enrique Gargallo Gil (professor de la Universidá de Barcelona) á escolaris ufreció los siguientis datus respeutu de l’usu del castillanu ena cunversa familiar:

  • 4 de los 29 encuestaus de San Martín emplegan el castillanu al palrar cula su familia
  • en Eljas la cifra deciendi á tan sólu 3 sobri 54 encuestaus
  • en Valverdi, 25 de 125 encuestaus emplega’l castillanu nesti cuntestu

En setiembri/diziembri de 1993 jízussi púvlica una encuesta nel númiru 30 de la Revista Alcántara, reyaliçá pur José Luis Martín Galindo, qu’amuestrava los siguientis purcentahis d’autoidentijicación en San Martín de Treveju:

  • Dialeutu del castillanu: 13%
  • Dialeutu del purtugués: 20%
  • Lingua autónoma: 67%

Devi señalassi qu’ena icha encuesta participarin sólu veinti personas (sobri 960 vizinus).

En 1994, un nuevu estuyu pon de manifiestu qu’el 80% de los encuestaus deprendió á palrar castillanu nel colegiu, siendu’l purcentaji d’usu del xalimegu nel entornu familiar cumu sigui:

  • 100% de los pairis d’Eljas ajirman palrá-la lingua autóctona al cunversar culos sus jíus
  • 85% en San Martín “
  • 73% en Valverdi “

 

Hestoria

 

Oríginis

Ena Edá Meya s’alcuentran variantis misturás purtugués-leonesas nel largor de la frontera ente los antigus reinus de León y Purtugal, representás en testus cumu’l Foro de Castelo Rodrigo (Fueru de Castel-Rodrigu, sieglu XIII); y enqui nu dessisti documentación relativa á la coloniçación y repueblación nesta zona nel sieglu XIII, manéjassi la hipótesi de súbditus de palra gallegu-purtuguesa del reinu leonés unviaus a dejendé-las fronteras baju dumiñación mussulmana cumu castigu impuestu pol rei leonés, ó bien á la entrega de territorius á diversas órdinis militaris pur parti d’Alfonsu IX y Fernandu II.

Polu general, los filólogus partiarius de l’afiliación gallega básansi ena cunjetura de qu’el valli era una región ailá y, polu tantu, los conoliçaoris (qui ya javlaríen un gallegu diferenciáu del purtugués) mantuvierun cuasi pura la su jorma de palrar al nu dessistir influyencias esternas (de Purtugal, s’entiendi). Esta tesis suel ser refutá al cuntrastala cun dotrus datus hestóricus:

  • Se cunsidera qu’enantis de la repueblación gallegu-leonesa, esti enclavi ya tava havitáu pur purtuguesis (de javla gallegu-purtuguesa antigua), e inclusu tres la coloniçación si caltuvu cul reinu vizinu una estrecha relación comercial y matrimonial.
  • Des del sieglu XII y jasta’l XVII, tantu Purtugal cumu León y Castiella ambicionavan el territoriu dáu la importancia del su caráuter fronterizu, qui cambiaríe de monarca de tantu en tantu, polu que los lugareñus juravan fidelidá ora al rei lusu, ora á los reis castillanus ó leonesis.
  • Pur otra parti, resulta cuntradictoriu que las órdinis á las qui si cedierun las tierras (Ordin d’Alcántara y Ordin d’Hospital de San Juan de Jerusalén), siendu rivalis ente sí, repueblassin la región cun lugareñus dun mesmu origin.
  • Dotru factor destacavli pa desmentí-la “teoría de l’ailamientu” é’l cunsideravli númiru d’havitantis, superior á dotras ciais importantis de la región ena época: á meyaus del sieglu XVI cuentavan cun cuasi 3.000 havitantis frenta Coria, cun malpenas 2.400, siendu l’enclavi más puebláu de tola Sierra de Gata.

 

El Descubrimientu

Jue pussivlimenti Leite de Vasconcelos a finalis del sieglu passáu el primer estuyosu que javló de la fala cumu variá dialeutal purtuguesa.

Dispués vendríe Menéndez Pidal pa encuairala dientru las variais gallegu-purtuguesas de tránsitu cul – tamién recién descubiertu – dialeutu leonés, ufreciendu al tiempu datus sobri la palra del Rebollar (pluralis en –es, hormas vervalis en –en), qu’influyía tamién nesti valli sirragatinu, jasta’l puntu de qu’el nombri d’Eljas hue escritu nel passáu Herjes.

 

Hestoria recienti

El 3 d’agostu de 1992 fundóssi l’associación Fala i Cultura, ente cuyus propósitus alcuentrávassi la elavoración duna gramática cumún (cun basi gallega), assina cumu la cummemoración de u día da nossa fala (“día de la nuestra palra”), celevráu una vezi al añu dende 1992 en Eljas, 1993 en Valverdi y 1994 en San Martín.

Nu sedríe jasta seis añus dimpués, en 1998, condu s’espuvliçó la primer obra literaria ena falaSeis sainetes valverdeiros, escrita pur Isabel López Lajas, y editá en 1998 pur Edicións Positivas de Santiago de Compostela. Jue nessa fecha condu’l Gabineti d’Iniciativas Tresfronterizas cominció á preocupassi seriamenti pola fala y a fomentar el su estuyu, espuvliçandu en 1999 una dezena de trataus científicus; y celevrandu nel mes de mayu un Congressu sobri “a fala”.

Tendríen de trescurrir varius añus más jasta qu’el 14 de juñu de 2000, la Cunsejería de Cultura de la Junta d’Estremadura reconociessi la palra del Valli de Jálama cumu Bien d’Interés Cultural, á fin de protegelu y cunsirvalu; siendu, en 2001, decraráu assina oficialmenti.

Ena actualidá, si bien los havitantis del Valli de Jálama puein palrar castillanu – siendu ésta la lingua d’usu cumún enos colegius y entornus alministrativus, y en presumiendu á menú de jazelu de jorma más “correuta” qui los sus vizinus cacereñus ó salmantinus d’El Rebollar – , la gran mayoría son bilingüis, dáu que nel ámbitu caseru, assina cumu tamién en diversas activiais estraescolaris, sigui empregándussi el dialeutu local.

Ensin embargu, é talu l’arrempuji y l’augi de la lingua castillana enos últimus añus (custatáu pola perda de numirosus localismus, rempraçaus pola versión castillaniçá), que dalgunus filólogus cunsideran qu’esta variedá lingüistiva puiríe evolucionar jaza una suerti dialeutu castillanu-estremeñu, plagáu d’avundantis términus gallegu-purtuguesis.

 

Polémica política

Basándussi nel estuyu de dalgunus lingüístas que postulan que la fala é un dialeutu de la idioma gallega, enos últimus añus surdió una polémica pur parti de ciertus sectoris gallegus, siendu ésta sobri tou de caráuter políticu. Icha postura recevió juirtis críticas pur parti de la Junta d’Estremadura, que rechaza oficialmenti’l deséu d’angunas istitucionis gallegas pur implantar midías lingüístivas respeutu desti dialeutu d’Estremadura.

Tamién jue criticá la intención (y puesta en plática) de los ayuntamientus localis pur desvincular toa relación pussivli de la lingua purtuguesa cula fala, rempraçandu pula ortografía gallega dalgunas paravras jasta desvirtuá-la su pronuncia original; ej.: empregá-la “x” pa representá-la “j” prepalatal fricativa sunora (Ajuntamentu-Axuntamentu), n’evitandu la jorma tradicional (cumu nel purtugués y nel restu de variais latinas undi ichus suníus si caltiein); ó escrevir “plaza” siendu la pronuncia real “praça“.

Los dejensoris de la non relación direuta de a fala cula lingua gallega ajirman que la mayor parti de las carauterísticas désta puein entendessi cumu una cunjunción de los citaus dumiñus lingüístivus, ensin necessidá d’acuyir á hipótesis simplistas y galleguiçantis (ó anti-purtuguesas). La mayor parti de los havitantis del valli rechaça que se denomini gallegu á la su variedá lingüístiva, anque gustan de goyir discutir sobri’l su origin, al minus más que l’olvíu nel que havía cayíu des de jaz munchu tiempu.