Asturlhionés oriental

De Asturlhionés unifhicáu
Saltar a: navegación, buscar

L'asturlhionés oriental (tamién cántabru-estremeñu , lhionés oriental, cántabru o estremeñu, Extremaduran pa los lhingüistæs internacionalis) yê un dialeutu d'España - lhingua suel l.lamassi n'Internet, ya que làs fhavlàs son altoncis dialeutus -, classifhicáu bien dientru làs variedais asturlhionesàs junta l'asturianu-lhionés i al mirandés por organiçacionis internacionalis i nacionalis - grupu l.lamáu asturcántabru por dalgunus (en juniendo los nomnis de los pueblus ástur i cántabru), lhionés por Menéndez Pidal (por referissi a làs fhavlàs de l'antigu Reinu de Lhión)-, i a vegaàs tamién como variedá dientro'l grupu castillanu antigu (o "cántabru-castellanu"), junta'l castellán i al ladinu o judéu-español, pesie a non ser oficial nàs comunidais ondi todavía se palra.


El so origin

Hestóricamenti paeç que perteneç al domiñu d'influyencia de los cántabrus sobri'l lhatín vulgar - dispués de la ocupación romana i visigoda -, fhechu que Menéndez Pidal ya recoyhió nel so díà al fhavlar de la separtación (dientro'l "dialeutu lhionés") del "lhionés oriental", devíu sigún él a la influyencia de làs fhavlàs de los pueblus ásturis i cántabrus antiguus - issu sí, él nun estudyó en profhundidá làs variedais más a l'esti d'Asturiàs, polo que nun sabemus ondi taríe'l lhímiti á la su classifhicación de làs palràs "lhionesàs". Baxo ista perspeutiva, la variedá oriental asturianu-lhionesa (aspiración de la f- lhatina, terminación general en -u, neutru de materia en -u, etc.) taríe á medyu camín ente l'asturianu-lhionés i el cántabru-estremeñu, a l'igual que la fala d'entrambàsauguàs - i en cierta midida l'asturianu ucidental - taríe a medyu camín ente l'asturianu-lhionés i el gallegu oriental, como mistura de los antiguus pueblus ásturis y galaicus.

Error al crear la miniatura: Nun se pudo guardar la miniatura nel destín
Los núcleus de población hispánicus ucidentalis enantis de la Reconquista i la zona de ñacencia del castillanu, sigún amuesran los datus lhingüísticus
En definitiva, pa dexar de poner etiquetàs de "variedá de tránsitu" o "d'entremedyàs" a tolàs variedais emparentaàs pola compartición d'isoglossàs, puiríe dizissi ensín temor a equivocassi que na Cantabria autual confluin munchàs de làs isoglossàs de làs variedais que divàn imponessi nel so territoriu fhaz sieglus, na época de l'iniciu de la Reconquista: l'asturianu-lhionés por mé'l Reinu d'Asturiàs, lhuéu Asturlhionés ó de Lhión; i el castillanu por mé'l Condáu (lhuéu Reinu) de Castiella i, más tardi, de la España unifhicada.

Ensín embargu, dicha confluyencia nun supón una reyal subordinación lhingüística a los dialeutus vizinus; facilita, isso sí, el trabayhu a aquillus que quierin reduzir l'espeutru d'estudyu lhingüísticu a dos o tres variedais peninsularis, pero la hestoria i la lhingüística palràn por sí solàs: el cántabru fhuei un núcleu dialeutal lhatinu des del comienciu, como l'ástur. Lo que sí tien de dizissi tamién yê que los paecíus morfológicus i (especialmenti) sintáuticus- pesie a làs diferenciàs fonéticàs- cul asturianu-lhionés - son tan grandis que puei palrassi dun sugrupu iberu-romanci asturlhionés nel que taríe incluyíu el cántabru-estremeñu.

¿Junidá de cántabru i estremeñu?

La repoblación d'Estremadura polos reinus de Lhión i Castiella
La primer vegada que s'estudyarun en profhundidá los dialeutus ucidentalis fhuei en 1906, cul lhavor El dialecto leonés de Ramón Menéndez Pidal, que trabayhó ya nun Mapa de l'ucidenti dalgu incompletu pel orienti. Naquel altoncis ya pudun marcassi ó cominciavàn los rasgus típicus que l'estudyosu identifhicó como propius de la influyencia de los cántabrus nel lhatín, en concretu l'aspiración de la f- lhatina nel asturianu oriental i más a l'esti, n'apuntando tamién rasgus lhingüísticus d'El Rebollar (pluralis -es, -en) pero ensin amosrar más datus.

Dispués distu, i tràs de làs épocàs fhoscàs pa làs lhinguàs d'España, apaeçun de nuéu cula democracia estudyus dedicaus a làs variais regionalis, ya ensin pretensionis de junión ente variedais lhingüísticàs, toàs relacionaàs siempris namás culàs Comuniais Autónomàs respeutivàs. Assina por exemplu, mientris qu'el cántabru tien pujancia ca vezi mayor énte los jóvinis i la su afhiliación yê discutía avondo, non sabiendo si classifhicalu como lhionés, como independienti, o como castillán arcaicu i d'influyencia lhionesa, sobri l'estremeñu se palra dun "dialeutu históricu", duna "lhingua" que paeç surdir de la na, polos restus de variàs culturàs, nuna esplicación que paeçsi sobrimanera a la que dan dalgunus valencianus pa diferencia-la su variedá del catalán, acerca dun sustratu poblacional hestóricu moçáravi o prerromanu, de duldosa essistencia tràs la Reconquista, que havríe modifhicáu'l lhatín misteriosa e independientementi de la repoblación (eminentementi vertical) d'España, o en tou casu aceutándossi meràs influyenciàs castellanàs i lhionesàs añadíàs posteriormenti.

Nosotrus, más allá de los datus hestóricus que fhavlàn sólo de repoblación d'Estremadura por havitantis de Lhión i Castiella por igual, quisimus trabayhar -no possivli- ensin prejuicius i pusimus en práutica la navayha d'Occam, en concluendo que des dun puntu de vista lhingüísticu el cántabru i l'estremeñu, tan aloñaus, sólu podíàn, bien fhormar una variedá en común, bien ser restus lhionesis castillanizaus. Altoncis tocó acercassi a la hipótesi final por mé'l rechaciu de làs teoríàs minus provavlis:

  • Estremeñu i cántabru son distintus nel so origin. Pola comparancia general de rasgus, non mus paeç possivli mantener que dientro'l diasistema asturlhionés o dientro inclusu del castillanu puedàn ser dambàs variedais separtaàs, a falta de más datus antiguus qu'apueyin esta teoría güei tan estendía.
  • Estremeñu i cántabru son paicíus porque son restus del "lhionés/asturianu auténticu". Dau que los restus lhionesis dotrus lhugaris ya castillanizaus nun si castillanizarun d'igual fhorma que nestàs dos zonàs tan separtaàs i tan paicíàs no lhingüísticu, dévissi suponer - a falta de nuéu de pruevàs concluyentis en sintíu contrariu - que l'estremeñu tien un sustratu lhingüísticu mui importanti surdíu en Cantabria fhaz sieglus.
L'efeutu de la cuña del castillanu nàs demás variedais ibéricàs
Polo tanto, la hipótesi que plantegamus, en prescindiendo de los escasus datus históricu-lhingüísticus que se caltienin, yê que la repoblación de la zona ucidental se fhizu pa fhaza'l sur i l'oesti en fhuyendu de l'arrempuji castillanu (la variedá de moda ya na época de Reconquista), i d'ehí que la estensión de làs zonàs lhingüísticàs ibéricàs vaigàn non estritamenti de norti a sur, sinon fhaza l'oesti o l'esti sigún la su posición al respeutivi'l castillanu.

Istu esplicaríe en buena midida los rasgus lhingüisticus de làs distintàs zonàs del sur assina como la su situación, i en concretu - nel casu que mos ocupa - la escasa presencia de rasgus asturianu-lhionesis más embaxo de Làs Arribes del Dueru, en Salamanca. Todavía ta ansí por demostrá-la relhación ó l'enlhaç históricu que juña làs fhavlàs dún i dotru lháu. Aún cuando nun pueda demostrassi fefhazientementi nenguna teoría al respeutivi, basti dizir qu'el valencianu i el catalán sedríen dambus variedais duna mesma idioma aún cuando nun se tuvieràn datus históricus que avalaràn la teoría de Reconquista i repoblación catalana de Valencia, i de la mesma fhorma deveríe suceder cul cántabru-estremeñu.

A falta d'estudyus ambiciosus que manexin tolos datus hestóricus i lhingüísticus, vamus acercanus a làs possivlis rempuestàs que puiríen dassi nel casu d'havelus, sobri por qué se caltienin rasgus cántabrus nàs fhavlàs estremeñàs de l'antigu Reinu de Lhión:

  1. Fhurun principalmenti cántabrus los que repoblarun l'Alta Estremadura lhionesa, quiciávis dende l'Asturiàs de Santillana, zona pertenecienti al reinu asturianu-lhionés, i d'ehí que s'impusieràn làs sus fhavlàs.
  2. Fhuerin repobladoris misturaus, fhavlantis de cántabru i lhionés des del Reinu de Lhión principalmenti, pero s'impusu la fhorma de palrar más cercana a la castillana (ya de moda), istu yê, la cántabra.
  3. Fhurun lhionesis i castillanus (cántabrus ente otrus) los repobladoris, pero anti la misturancia de fhavlàs s'impusu la fhorma de palrar intermedya ente castillanu i lhionés, la cántabra, dau l'estáu vacilanti del castillanu na Baxa Edá Medya i la falta ya de prestigiu del lhionés nessa época. Assina, cuantis más cerca de la zona de fhavla castillana más dévil yê la presencia de rasgus cántabrus - castúo, baxustremeñu -, i cuantis más cerca de làs zonàs lhionesàs más fhuertis son, como nel artustremeñu.

El cántabru-estremeñu güei díà

Làs estadísticàs que se manexàn sobri'l númeru de fhavlantis autualis son antiguàs i non mui fiavlis: nun dessisti interés pol momentu de fher estudyus desti tipu, dáu que primer de tou havríe qu'alcontrar nos palrantis una cierta cultura pa que distinguiessin la su fhorma de palrar de la estándar castillana, tinendo'n cônta qu'un estudyu a la vegá lhingüísticu i sociológicu taríe fhuera de tou proyeutu investigador viavli. Ensin embargu, yê bien sabíu que avondus vieyhus classifhican nàs encuestàs làs sus palràs regionalis como "montañés" i "castúo" nàs sus respeutivàs comunidais, términus que fhazin referencia a tolàs fhavlàs de la región nel su conjuntu; difícilmenti, empero, puiríe sacassi dalguna conclusión desti fhechu. Possivlementi seyàn unus milis los mayoris que aún consirvàn rasgus dialeutalis que puein identifhicassi cul hestóricu dialeutu cántabru-estremeñu.

El cántabru-estremeñu suel dividissi'n dos variedais principalis, separtaàs polos sus rasgus lhingüístivus i la su distancia geográfica: el cántabru i l'estremeñu, enque làs variedais más arcaiçantis dún (passiegu) i d'otru (sirragatinu) - ailhaàs pol relievi montañosu carauterísticu dambàs - tienin quiciávis más en común ente sí que culàs sus vizinàs geográficàs.

El cántabru

El cántabru sigún estudyus lhingüístivus recientis
El cántabru, variedá más arcaica sintáuticamenti pero fonéticamenti assemeyhá al castillanu, pálrassi principalmenti en Cantabria, n'al menus cuatru variedais principalis:
  • Cántabru oriental (dessapaiciendo): goyíu na región d'Asón, ta a l'igual qu'el passiegu sureñu amenaciáu pola influyencia de la lhingua culta.

Fhavlàs cantabriegàs

Zona d'antigua i fhonda raigamni cántabra, perdida nos últimus sieglus principalmenti pola modernización i l'acessu mayoritariu a la cultura 'normalizada' - cuyu primer passu suel ser el despreciu polos carauteris regionalis -, n'especial na capital i làs costàs.

L'estremeñu

L'estremeñu i las variedais d'influyencia estremeña
L'estremeñu, más arcaizanti na fonética, se fhavla nàs antiguàs Estremadura (Salamanca) i Tràssierra (Cáceris) lhionesas:

Fhavlàs estremeñàs

Zonàs de fhavlàs de tránsitu estremeñàs, tal i como son definíàs nos manualis de dialeutología hispánica. Puein distinguissi dos zonàs principalis:

a) Zona de tránsitu castillanu-estremeñu:

b) Zona de fhavla castillana cun influyenciàs estremeñàs, a l'esti d'Estremadura, de norti a sur fhasta Sevilla i bien entráu Córdoba.