
Propuesta de historia de la variedad ‘cántabroextremeña’. Publicada en 2005 en la antigua Wiki de Iventia
El cántabru-estremeñu (tamién cántabru ó estremeñu, extremaduran pa los lingüistas internacionalis) é un dialeutu d’España (lingua des dun puntu de vista internacional, ya qui las havlas son altoncis dialeutus), classihicáu á vezis dientru las variais asturleonesas hunta l’asturianu-leonés y al mirandés pur organiçacionis internacionalis y nacionalis – grupu llamáu asturcántabru por dalgunus, leonés pur Menéndez Pidal -, y á vegás tamién cumu variá del grupu castillanu antigu (“cántabru-castillanu”), hunta’l castillanu y al ladinu ó hudeu-español, pesie á non ser oficial enas comuniais ondi tuavía si palra.
Suel izissi qui las variais cántabru-estremeñas cunhorman una zona di tránsitu ente’l castillanu y l’astur-leonés (cántabru-estremeñu), ó ente istus y el gallegu-purtugués (xalimegu); tamién suel havlassi de variais de tránsitu ó fronterizas (“castúo”, firreireñu, barranqueñu) relacionás; desta manera s’arrehuntan nuna mesma división lingüístiva diferentis variais qui, sarvandu las sus grandis diferencias, tan relacionás pola su istoria y los sus rahus lingüístivus.
El cántabru-estremeñu
El cántabru-estremeñu é la variá más conocía d’ente las riferías, y pussivlimenti la mayoritaria – oi día é difícil izir hasta qué puntu si palra’l dialeutu, tinendu’n cuenta que páginas cumu ésta de difusión toman cumu ciertus los estuyus lingüístivus antigus, mientris que los manualis de filología ispánicus ricuegin namás los estuyus localis limitaus autualis y tratan siempris d’iguar havlas castillanas cun dialeutus istóricus, istu é, tratan de la mesma horma los dialeutus en sintíu sincrónicu (distintas havlas de lu qui é cunsideráu una idioma, nesti casu l’español) y los dialeutus en sintíu diacrónicu (nel nuestru casu los dialeutus derivaus direutamenti del latín, cumu l’astur-leonés y l’aragonés), de manera qui las nuestras posicionis enhamás s’alcuentran sobri’l papel, dandu siempris dos versionis qui sedrán escuegías por sigún quién las leya.
Sabemus qui nu vamus los unus en contra los otrus, dambus queremus protegé-las distinitas variais ispánicas, peru cun distintu cunceutu: pa dalgunus de nusotrus é mui importanti’l hechu de que las variais istóricas surdieran al mesmu tiempu – el castillanu pussivlimenti surdió inclusu dimpués de los otrus, pola misturancia d’illus -, purqui issu sinnihica la possessión duna tradición milenaria ena horma palrar, un riflehu enormi de la intraistoria unamuniana de los nuestrus puiblus y regionis; mientris que pa los qui dihiendin el prestigiu del castillanu (ó las sus variais regionalis) pur encima de tou, el qui dotras havlas surdierin sieglus dimpués y principalmenti del mesmu dialeutu castillanu nu é impedimentu pa igualas á los dialeutus cuya istoria va pareha á la dél. Desta horma, ciertus ispanistas (Manuel Alvar pur ehemplu) cunsideran las havlas asturianas y las andaluças cumu ‘dialeutus’, en siñalandu assina una relación de subordinación al castillanu, en vezi d’insistir duna horma efeutiva en que la primer vien del latín des de haz más de milenta añus y devi ser protegía cumu’l gallegu ó el catalán (de los qui nu s’atrevin á palrar cumu d'”ispánicus”), mientris que l’andaluç surdió haz unus cientus d’añus desgaháu del castillanu. Pa nusotrus, en dehinitiva, el cántabru-estremeñu é un dialeutu y el castillanu una lingua pur cunsideracionis istóricu-sociulógicas (filológicas, si si quier), non estrictamenti lingüístivas; ensín embargu, l’andaluç, de la mesma horma que l’argentinu ó el mehicanu (aunqui perteneçan á paísis indipendientis) nu puein cunsiderassi linguas bahu dengún puntu de vista.
Si l’asturianu-leonés vien de la influyencia que sobri’l latín tuvu’l puiblu astur duranti sieglus, lu mesmu puei izissi del cántabru-estremeñu, que surdió ena zona de los antigus cántabrus, qui, hunta los asturis y vascus, hormun los sustratus lingüístivus del norti qui de cuntinu prevalecierun frenta los distintus invasoris de la Península Ibérica, y cuyus decendientis moldearin tres de la invasión árabi la istoria d’España á partir la Ricunquista. La influyencia de las dos variais eha vessi nel castillanu, y al mesmu tiempu ésti é diversu d’aquíllus; oi en día, enque la influyencia di la lingua de prestigiu aiga defiguráu avondu’l mapa lingüístivu istóricu, siguin siendu goyíus los dos dialeutus vizinus, si bien unus más que dotrus…
El su origin
Istóricamenti paíç que perteneç al dumiñu d’influyencia de los cántabrus sobri’l latín vulgar – dimpués de la ocupación romana y visigoda -, hechu que Menéndez Pidal ya recuegió nel su día al palrar de la separtación (dientru’l “dialeutu leonés”) del “leonés oriental”, devíu sigún él á la influyencia de las havlas de los puiblus asturis y cántabrus antigus – issu sí, él nu estuyó las variais más á l’esti d’Asturias, polu qui nu sabemus ondi taríe’l límiti á la su classihicación de las palras del “leonés”. Bahu ista perspeutiva, la variá oriental asturianu-leonesa (aspiración de la f– latina, terminación general en –u, neutru de materia en –u, etc.) taríe á meyu camín ente l’asturianu-leonés y el cántabru-estremeñu, á l’igual qui la fala d’entrambasauguas – y en cierta midía l’asturianu ucidental – taríe á meyu camín ente l’asturianu-leonés y el gallegu oriental, cumu mistura de los antigus puiblus asturis y galaicus.
En definitiva, pa ehar di puner etiquetas de “variá de tránsitu” ó “d’entremeyas” á tolas variais emparentás pola cumpartición d’isoglossas, puiría izissi ensín temor á equivocassi qu’ena Cantabria actual cunfluyin munchas de las isoglossas de las variais qui divan imponessi nel su territoriu haz sieglus, ena época de l’iniciu de la Ricunquista: l’asturianu-leonés pur mé’l Reinu d’Asturias, luéu Asturleonés ó de León; y el castillanu pur mé’l Condáu (luéu Reinu) de Castiella y, más tardi, de la España unihicá.Ensín embargu, icha cunfluyencia nu supón una real subordinación lingüístiva á los dialeutus vizinus; facilita, issu sí, el trabahu á aquillus qui quiein reuzir l’espeutru d’estuyu lingüísticu á dos ó tres variais peninsularis, piru la istoria y la lingüística palran pur sí solas: el cántabru hui un núcleu dialeutal latinu des del comienciu, cumu’l galaicu y l’astur. Lu que sí tien d’izissi tamién é que los paicíus morfulógicus y (especialmenti) sintáuticus- pesie á las diferencias fonéticas- cul asturianu-leonés – son tan grandis que puei palrassi dun subgrupu iberu-romanci asturleonés nel que taríe incluyíu el cántabru-estremeñu.

Las estadísticas qui si manehan sobri’l númiru de havlantis autualis son antiguas y non mui fiavlis: nu dessisti interés pol momentu de her estuyus desti tipu, dáu que primer de tou avríe qu’alcuentrar enos palrantis una cierta cultura pa qui distinguiessin la su horma de palrar de la estándar castillana, tinendu’n cuenta qu’un estuyu á la vegá lingüísticu y sociulógicu taríe huira de tou proyeutu investigaor viavli. Ensín embargu, é bien sabíu qu’avondus viehus classihican enas encuestas las sus palras regionalis cumu “montañés” y “castúo” enas sus respeutivas comuniais, términus que hazin referencia á tolas havlas de la región nel su cunhuntu; difícilmenti, emperu, puiría sacassi dalguna cunclusión desti hechu. Pussivlimenti seyan unus milis los mayoris qui aún cunsirvan rahus dialeutalis qui puein identihicassi cul istóricu dialeutu cántabru-estremeñu.
El cántabru-estremeñu suel dividissi’n dos variais principalis, separtás polos sus rahus lingüístivus y la su distancia geográfica: el cántabru y l’estremeñu, enque las variais más arcaiçantis dún (passiegu) y d’otru (sirragatinu) – ailás pol relievi muntañosu carauterísticu dambas – tiein quiciávis más en común ente sí qui culas sus vizinas geográficas.
Cántabru

El cántabru, variá más arcaica sintáuticamenti piru fonéticamenti assemehá al castillanu, pálrassi principalmenti en Cantabria, n’al minus cuatru variais principalis:
- Cántabru ucidental: cun dos variais diversas, la norti, havlá nel orienti asturianu y enos municipius cántabrus lindandu cun Asturias; y la sur, havlá ena comarca cántabra de Liébana y ena muntaña palentina.
- Montañés: havláu ena comarca de Saja-Nansa principalmenti.
- Passiegu: havláu nel Valli del Pas y al norti de Burgus.
- Cántabru oriental (dessapaicindu): goyíu ena región d’Asón, ta á l’igual qu’el passiegu sureñu amenaciáu pola influyencia de la lingua culta.
Cántabru ucidental
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, del cántabru.
Variá norti: palrá enos cuncehus asturianus de Llanes, Peña Mellera Alta, Peña Mellera Baha y Riba de Deva, y enos municipius cántabrus de Peñarrubia, Lamasón y Tresvisu, .
Variá sur: en Cantabria, enos cuncehus de Camaleñu, Cabeçón de Liébana, Cillorigu de Liébana, Pesagueru, Potes y La Vega de Liébana; en Palencia, ena comarca de la Muntaña Palentina.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Palataliçación de –l anicial latina en restus lessicaliçaus intensus: llar, llodu, llamizu, llastra, llaráu,,…
– Piecháu de las vocalis –o,-e: trampusu, pirru, nigru, esti,…
– Aspiración de F– anicial latina intensa: hacer, hornu, higu, hilu, hoscu, híu,…
– Aspiración del fonema antigu /x/ pur influyencia de l’aspiración de la F- anicial latina: caha, paha, rohu,…
– Aspiración de los latinus –x– y –ss– : dehar, truhi, bahu
– Aspiración de los grupus –Cei-, –Gei– y –Lj– latinus: muher, trabahu, cuncehu,…
– Diptongación crecienti: oriéganu, priessa, culievri, …
– Palataliçación de la –n: ñuvi, ñú, ñogal, uñir, cañali,…
– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redi, hoci, haci, cruci, veci, peci, sedi, vidi,…
– Mantinimientu d’antiguas aspiracionis: giernu, gielar, genciva, germanu,…
– En grupu cunsunánticu motiváu pur perda de vocal latina, la primer cunsunanti si haz –l: hulgar, delda, dulda,…
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sonoras derivás de las surdas latinas: miéu, rendíu, tou, fuéu, lau, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…
– Cambéu del grupu –rl-: mielru, palral, calranca, chalra, bulra, pelra, cholritu,…
– Hormas vervalis del grupu –zc– en –ç-: conoçu, agraeçu, paeça, creça, reúça,…
– Empregu de possessivu enantis de l’articulu: el mi híu, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -inu
Del Cántabru:
– El neutru de materia ta generaliçáu
– Hormas vervalis en –er: morrer, dicer, xuncer, rañer,… Peru tamién tusir, atrevir, tañir,…
– Hormas semicultas –ut y (minus frecuenti) –it del latinu –ct: aceutar, dessautu, cumpautu,…
– Yeísmu nel orienti
Propius
– Terminación general –u. Terminación general –i ena variá sur.
– Plural hemininu –as, –es
– Plural masculinu –os, –es
– Contración: nel, ena, enos, enas; conos, conas;
Passiegu
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, del cántabru.
Palrá en Cantabria enos cuncehus de Liérganes, Luena, Miera, Penagus, San Peiru del Romeral, San Roqui de Riumiera, Santa María de Cayón, Selaya, Vega de Pas, Villacarriedu, y en parti de Villafufri; en Burgus, nel norti de la comarca de Merindais.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Palataliçación de –l anicial latina en restus lessicaliçaus intensus: llar, llodu, llamizu, llastra, llaráu,,…
– Piecháu de las vocalis –o,-e: trampusu, pirru, nigru, esti,…
– Aspiración de F– anicial latina intensa: hacer, hornu, higu, hilu, hoscu, híu,…
– Aspiración del fonema antigu /x/ pur influyencia de l’aspiración de la F- anicial latina: caha, paha, rohu,…
– Aspiración de los latinus –x– y –ss– : dehar, truhi, bahu
– Aspiración de los grupus –Cei-, –Gei– y –Lj– latinus: muher, trabahu, cuncehu,…
– Diptongación crecienti: oriéganu, priessa, culievri, …
– Palataliçación de la –n: ñuvi, ñú, ñogal, uñir, cañali,…
– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redi, hoci, haci, cruci, veci, peci, sedi, vidi,…
– Mantinimientu d’antiguas aspiracionis: giernu, gielar, genciva, germanu,…
– En grupu cunsunánticu motiváu pur perda de vocal latina, la primer cunsunanti si haz –l: hulgar, delda, dulda,…
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sonoras derivás de las surdas latinas: miéu, rendíu, tou, fuéu, lau, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…
– Cambéu del grupu –rl-: mielru, palral, calranca, chalra, bulra, pelra, cholritu,…
– Hormas vervalis del grupu –zc– en –ç-: conoçu, agraeçu, paeça, creça, reúça,…
– Empregu de possessivu enantis de l’articulu: el mi híu, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -inu
Del Cántabru:
– El neutru de materia ta generaliçáu
– Hormas vervalis en –er: morrer, dicer, xuncer, rañer,… Peru tamién tusir, atrevir, tañir,…
– Hormas semicultas –ut y (minus frecuenti) –it del latinu –ct: aceutar, dessautu, cumpautu,…
– Yeísmu ena zona norucidental
Propius
– Terminación general en –u, –i
– Hemininus singularis n’ocasionis en –ä ó –e
– Plural hemininu –as (-äs ó –es escúchansi tamién), –is
– Plural masculinu –us, –is
– Hormas vervalis arcaiçantis: truhun, truherin, cayerin,…
– Pecháu perintensu á –i de –e y diptongus: buin, quin, qui, di, il, …
Cántabru oriental
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, del cántabru.
Palrá enos cuncehus cántabrus d’Ampueru, Arredondu, Riotuertu, Ruesga, Votu y parti di Soba.
Rahus lingüístivus:
– Pecháu de las vocalis –o,-e: rimus, víu, gulís, hagu,…
– Non aspiración de la F– anicial latina nin de la /x/ (que se pronuncia cumu nel castillanu normativu)
– Terminación general en –u, –i
– El neutru de materia ta generaliçáu
– Yeísmu ena zona ucidental
Havlas cantabriegas:
Zona d’antigua y honda raigambri cántabra, pirdía enos últimos sieglus principalmenti pola moderniçación y l’acessu mayoritariu á la cultura ‘normaliçá’ – cuyu primer passu suel ser el despreciu polos carauteris regionalis -, n’especial ena capital y las costas.
- Havlas ucidentalis
- Havlas orientalis
Estremeñu

L’estremeñu, más arcaiçanti ena fonética, si havla enas antiguas Estremadura (Salamanca) y Transierra (Cáceris) leonesas:
- Estremeñu sirragatinu: enas comarcas salmantinas d’El Rebollar, metá sur de Cia Rodrigu, y enas comarcas estremeñas de Sierra de Gata y Las Hurdis.
- Estremeñu ucidental: enas comarcas de Guihu de Santa Bárbara, Valli d’Alagón, Riberus de Tahu-Alagón y Riberus de Tahu-Almonti;
- Estremeñu oriental (dessapaicindu): en Salamanca ena comarca de Béhar-Sierra de Francia, y n’Estremadura en pueblacionis del Valli de Herti, Valli d’Ambroç, Monfragüi
- Estremeñu miriyunal ena comarca de Las Villuercas-Guadalupi.
Estremeñu sirragatinu
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, de l’estremeñu.
Palráu enos municipius salmantinus d’Agallas, L’Alberca, Cespedosa d’Agadonis, Casillas de Froris, Huentiguinaldu, Mairoñal, Martiagu, Monsagru, Navasfrías, El Payu, Peñaparda, Robleda, El Sahugu, Serradilla del Llanu y Villasrubias; n’Estremadura, pálrassi n’Acebu, Aldeuela, Cadalsu, Caminumoriscu, Casaris de las Hurdis, Cillerus, Descargamaría, Gata, Hernán-Périç, Hoyus, Lairillar, Nuñumoral, Peralis del Puertu, La Pesga, Pinufranqueáu, Robledillu de Gata, Santibáñiç l’Artu, Torrecilla de los Ángelis, Torri de Don Miguel, Uélaga, Villamiel, Villasbuinas de Gata.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Palatalización de –l en restus lessicaliçaus : llar, lludia, llera,…
– Fecháu de las vocalis –o,-e: trampusu, pirru, nigru, esti,…
– Aspiración general de F– inicial latina: hierru, híu, humu, hazel, hoscu, huenti,…
– Aspiración del fonema antigu /x/ pur influyencia de l’aspiración de la F- inicial latina: caha, paha, rohu,…
– Aspiración de los latinus –x– y –ss– : ehal, truhi, bahu
– Aspiración de los grupus –Cei-, –Gei– y –Lj– latinus: muhel, trabahu, cuncehu,…
– Diptongación frecuenti: cuelmu, duelu, priessa, carueçu, alcuentral,…
– Palataliçación de la –n: ñuvi, ñú, ñogal, uñir, cañali,…
– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redi, hoci, haci, cruci, veci, peci, sedi, vidi,…
– Mantinimientu d’antiguas aspiracionis: giernu, gielar, genciva, germanu,…
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sonoras derivás de las surdas latinas: miéu, rendíu, tou, fuéu, lau, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…
– Cambéu del grupu –rl-: mielru, palral, calranca, chalra, bulra, pelra, cholritu,…
– Empregu de possessivu enantis de l’articulu: el mi híu, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -inu
De l’estremeñu:
– Aspiración de las s implosivas: carruh, casah, campuh,…
– Cunsirvación de las sunoras –z y –s frenta –c y –ss: caža, coža, vidinu, dorru, dagal,…
– En posición final toa –r se conviêrti en –l: hazel, rompel, leyel,…
– La l>r en ciertus grupus cunsunánticus: igresia, praça, craru, cumpril,…
– Hormas vervalis condicionalis: sedríe, hadríe, abríe,…
Propius
– Terminación general en –u, –i
– Restus lessicalizaus de F– anicial latina: fogal, fala,…
– s ápicu-coronal planu-cóncava
– Neutru de materia en lu, le/li
– Hormas aglutinás megu, tegu, segu, nogu, vogu
– Hormas vervalis huertis: hizun, truhun, carçun,…
– Plural hemininu –es y hormas vervalis –en, –es. Cuasi tolos palrantis vivus desta variá (palra del Rebollal) tan nestus momentus emigraus.
– Plural hemininu general –as, –is
– Plural masculinu –us, –is
– Lessicaliçacionis cul prefihu aumentativu per- enas tierras salmantinas: percayíu, perhinchil, perhinchíu,…
– Cuntración: nel, ena, enu, enos, enas
Estremeñu ucidental
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, de l’estremeñu.
Variá norti: palrá enos municipius salmantinus de Cepeda, El Cerru, Herguihuela de la Sierra, Lagunilla, Sotoserranu y Valdelagevi y n’Estremadura enos d’Abadía, Ahigal, Azituna, Moraleha, Carcabosu, Çarça de Granadilla, Carçadilla, Casar de Palomeru, Casas de Don Gómiç, Casillas de Coria, Coria, Galistéu, La Granha, Guihu de Coria, Guihu de Granadilla, Muedas de Granadilla, Oliva de Plasencia, Palomeru, Pozuelu de Çarçón, Prauchanu, Santa Cruzi de Paniagua, Santibáñiz el Bahu, Valdobispu, Villa del Campu y Zirizu.
Variá sur: Acibuchi, Alcántara, Brozas, Cachorrilla, Cañaveral, Çarça la Mayor, Casas de Millán, Ceclavín, Garrovillas, Holguera, Hinuhal, Mata d’Alcántara, Mirabel, Monroy, Navas del Mairoñu, Peiras Albas, Peirosu d’Acim, Pescueza, Purtahi, Ríulobus, Santiagu del Campu, Serradilla, Talaván, Torrihoncillu,Villa del Rei.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Palatalización de –l en restus lessicaliçaus : llar, lludia, llera,…
– Fecháu de las vocalis –o,-e: trampusu, pirru, nigru, esti,…
– Aspiración general de F– inicial latina: hierru, híu, humu, hazel, hoscu, huenti,…
– Aspiración del fonema antigu /x/ pur influyencia de l’aspiración de la F- inicial latina: caha, paha, rohu,…
– Aspiración de los latinus –x– y –ss– : ehal, truhi, bahu
– Aspiración de los grupus –Cei-, –Gei– y –Lj– latinus: muhel, trabahu, cuncehu,…
– Diptongación frecuenti: cuelmu, duelu, priessa, carueçu, alcuentral,…
– Palataliçación de la –n: ñuvi, ñú, ñogal, uñir, cañali,…
– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redi, hoci, haci, cruci, veci, peci, sedi, vidi,…
– Mantinimientu d’antiguas aspiracionis: giernu, gielar, genciva, germanu,…
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sonoras derivás de las surdas latinas: miéu, rendíu, tou, fuéu, lau, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…
– Cambéu del grupu –rl-: mielru, palral, calranca, chalra, bulra, pelra, cholritu,…
– Empregu de possessivu enantis de l’articulu: el mi híu, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -inu
De l’estremeñu:
– Aspiración de las s implosivas: carruh, casah, campuh,…
– Cunsirvación de variá intensiá sigún las zonas de las sunoras –z y –s frenta –c y –ss: caža, coža, vidinu, dorru,…
– En posición final toa –r se conviêrti en –l: hazel, rompel, leyel,…
– La l>r en ciertus grupus cunsunánticus: igresia, praça, craru, cumpril,…
– Hormas vervalis condicionalis: sedríe, hadríe, abríe,…
Propius
– Terminación general en –u, –i
– s ápicu-coronal planu-cóncava
– Plural hemininu general –as, –is
– Plural masculín –us, –is
– Cunsirvación en Garrovillas y Serradilla de la B oclusiva derivá de la p– latina: subil, abeha, cabeça, cubril,…
– La l>r en ciertus grupus cunsunánticus: igresia, praça, craru, cumpril,…
Estremeñu oriental
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, de l’estremeñu.
Palráu en general á l’esti de l’antigua Vía de la Prata, que dividió los reinus de Castiella y León, enos municipius salmantinus de Candelariu, Cantagallu, Montimayor del Ríu, Puertu de Béhar, Puertu Castilla y Valdelamatancia y enos estremeñus d’Aldeanueva del Caminu, Bañus de Montimayor, Barráu, Cabeçuela del Valli, Cabreru, Casas del Castañar, Casas del Monti, La Garganta, Gargantilla, Gargüera, Haraicehu, Harilla, Herti, Hervás, Malpartía de Plasencia, Navaconcehu, Oliva de Plasencia, Piornal, Plasencia, Rebollar, Segura de Toru, Tehá de Tiétar, Tornavacas, El Tornu, Torrehón el Rubiu, Valdastillas, Villar de Plasencia.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Palatalización de –l en restus lessicaliçaus : llar, lludia, llera,…
– Pecháu pucu intensu ó non pecháu de las vocalis –o,-e
– Aspiración general de F- anicial latina: hierrö, híö, humö, hazel, hoscö, huentë,…
– Diptongación frecuenti: cuelmö, duelö, priessa, carueçö, alcuentral,…
– Palataliçación de la –n: ñubë, ñúo, ñogal uñil, cañalë,…
– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redë, pecë, vidë,…
– Plural hemininu –as, –es
– Plural masculinu –os, –es
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, atah.arria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sunoras derivás de las surdas latinas: mieo, rendío, to, fuéo, lao, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…..
– Camuamientu del grupu –rl-: mielro, palral, calranca, chalra, bulra,…
– Empregu de possessivu antes de l’articulu: el mi perro, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -ino
De l’estremeñu:
– Aspiración de las s implosivas: carruh, casah, campuh,…
– Cunsirvación de meya-huerti intensiá y sigún las zonas de las sunoras –z y –s frenti a c y –ss: caža, coža, vidinu, dorru,…
– En posición final toa –r se conviêrti en –l: hazel, rompel, leyel,…
Propius
– s ápicu-coronal planu-cóncava
– Plural hemininu –as, –es
– Plural masculinu –os, –es
Estremeñu miriyunal
Havla del cántabru-estremeñu y dientru dél, de l’estremeñu.
Palráu enos municipius de Berzocana y Mairoñera.
Rahus lingüístivus:
Del cántabru-estremeñu
– Fecháu general de las vocalis –o, –e: perru, casu, esti, corri, …
– Aspiración general de F– anicial latina: hierru, híu, humu, hazel, hoscu, huenti,…
– Aspiración del fonema antigu /x/ pur influyencia de l’aspiración de la F- anicial latina: caha, paha, rohu,…
– Aspiración de los latinus –x– y –ss– : dehar, truhi, bahu
– Aspiración de los grupus –Cei-, –Gei– y –Lj– latinus: muher, trabahu, concehu,…
– Diptongación frecuenti: cuelmu, duelu, priessa, carueçu, alcuentral,…
– Palataliçación de la –n: ñubi, ñú, ñogal, uñil, cañali,…
– Epéntesis de –j-: unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria,…
– Tendencia á la perda de las cunsunantis sonoras derivás de las surdas latinas: miéu, rendíu, tou, fuéu, lau, Estremaúra, …
– Caltenimientu del grupu –mb– latinu: pomba, lambel, lomba,…
– Cambéu del grupu –rl-: mielru, palral, calranca, chalra, bulra, pelra, cholritu,…
– Empregu de possessivu enantis de l’articulu: el mi híu, la tu casa,…
– Terminación general y diminutivu: -in, -inu
De l’estremeñu:
– Aspiración de las s implosivas: carröh, casah, campöh,…
– Restus de las sunoras –z y –s frenta –c y –ss: caža, coža, vidinu, dorru,…
– En posición final toda –r se cunvierti en –l
Propius
– Terminación general en –u; terminación general en –i sólu en Berzocana.
– s ápicu-coronal planu-cóncava y ápicu-alveolar cóncava
– Plural femenín –as, –es
– Plural masculín –us, –es
Havlas estremeñas:
Zonas de havlas de tránsitu estremeñas, tal y cumu son difinías enos manualis de dialeutología ispánica. Puein distinguisi dos zonas principalis:
a) Zona de tránsitu castillanu-estremeñu:
- Meyu estremeñu
- Bahu estremeñu, hasta’l centru di Uelva.
- Barranqueñu
b) Zona de havla castillana cun influyencias estremeñas, á l’esti d’Estremadura, de norti á sur hasta Sevilla y bien entráu Córdoba.
El Xalimegu ó la Fala du Val de Xálima
El xalimegu (mañegu, lagarteiru, valvideiru) o halamegu n’estremeñu é una variá gallegupurtuguesa (culos rahus del purtugués de la Beira Baha y Artu Alenteju) mui influyía pol cántabru-estremeñu y en cierta midía pol castillanu, lu que l’assemeha al gallegu. Ena plática tolos rahus lingüístivus de la zona puein esplicassi desta horma, si bien ái polémica des del “descubrimientu” de la fala polos gallegus.
Ái posicionis pa tolos gustus, qui nusotrus evitamus enu pussivli purqui pa reflehalas ya tan los forus nacionaliegus di diversa índoli, enos que tous puein colavorar y añadí-las teorías que lis praza, pur pucu cuntrastás y esplicás que ten.
Ta craru pa cualquiera qui conoça tolas variais vizinas que la fala é una variá gallegupurtuguesa cun influyencias cántabru-estremeñas (leonesas ó asturleonesas suel izissi, en havlandu dellas en sintíu ampliu) y, oi en día, castillanas. Des d’Iventia fomentamus l’usu de las peculiariais xalimegas, y non velamus nin pola su purtuguesiçación – escritura cun nh y lh, usu de hormas purtuguesas cumu nasaliçacionis inessistentis ena fala -, propia d’escritus enantis del “descubrimientu” de los gallegus, nin munchu menus velamus pola simplihicación de la escritura de la fala á l’estilu gallegu – n’evitandu escrevir las tradicionalis sunoras, s-ss ó ç-z, ó n’usandu sólu la x gallega en vezi del tríu tradicional y correutu j, g ó x, ó galleguiçandu innecessariamenti el vocavulariu tradicional -, lu qu’empovricería tuavía más la fala amás la su castillaniçación.
Nuhotrus nu buscamus emparentar al xalimegu, sinón simplimenti dihendelu culos sus rahus – lu qui los avitantis del Valli de Hálima decidan al respeutivi l’afiliación de las sus palras, p’alcuentrá-las sus raízis culturalis y pa leyer y escrivir nuna de las dos divisionis del gallegu-purtugués, si realmenti lis haz farta, é la su eleción, non la nuestra. Lu qui sí é ciertu é que, lógicamenti, mus gusta escrevir ‘más leonés’, pa assina ricuerdamus á ca paravra la cercanía del xalimegu á l’estremeñu.
Havlas de Tránsitu ó Fronterizas
El Firreireñu ó palra de Herrera d’Alcántara
Havla gallegu-purtuguesa (y ente issas dos variais, purtuguesa), el firreireñu é frutu de la ripueblación de Herrera polos purtuguesis enos sieglus XII y XIII y pussivlimenti posterioris, y el su ailamientu sussiguienti, cunsecuencia de la su pertenencia á la Corona de Castiella y al cuntinu enfrentamientu désta cul país vizinu. Ichu ailamientu y el cuntautu permanenti cun variais cántabru-estremeñas criarin una variá arcaiçanti cun rahus cumpartíus cul cántabru-estremeñu y el castillanu.
El Castúo ó las havlas de tránsitu estremeñas
El nombri “castúo” refiersi á las variais castillanas de tránsitu cul cántabru-estremeñu (al qui suel riferissi cumu castillanu d’influyencia leonesa), cun rahus propius del castillanu miriyunal y de las havlas propias estremeñas. Pussivlimenti puida hazessi una crara distinción ente las zonas de palra misturá cántabru-estremeñas y castillanas, propiamenti di tránsitu (más ó minus coincidentis culas fronteras de l’antigu Reinu de León n’Estremadura), y las havlas castillanas influyías pol cántabru-estremeñu, qui s’alcuentran á l’esti dissa liña.
“Castúo”, castú ó castúu, denominación acuñá pol pueta estremeñu Luis Chamizo Trigueros, ñacíu en Guareña (provincia de Badahoç) cuandu’n 1921 espuvliçó’l su livru de puemas El Miajón de los Castúos, nel que reflehó las havlas ruralis del su entornu (meyu-bahu estremeñas), difiniéndussi el términu cumu “castizu, manteneor de la casta de lavraoris qui cultivarin las sus propias tierras”.
Cul tiempu la icha denominación hízussi popular pa denominá-las havlas d’Estremadura, tantu las qui cunhorman ó cunhormavan nel passáu el dumiñu estremeñu, cumu las qui siempri hurun castillanu d’influyencia leonesa, nel orienti de la Comuniá estremeña.
El Barranqueñu ó palra de Barrancus
Casu semehanti al firreireñu, piru di horma inversa, el barranqueñu parti cumu variá bahu estremeña (quiciávis misturá tuavía altoncis ente ripueblaoris de palra cántabru-estremeña y castillana) y purtuguesa. Frutu de la pertenencia de Barrancus á Purtugal des d’antigu, el purtugués hue assimiláu cumu lingua culta, mientris que la variá lingüístiva propia quea pa l’ámbitu meramenti familiar. Los rahus cántabru-estremeñus, tan diluyíus cumu nel ‘castúo’, sólu s’amuestran de horma circunstancial, en fonética y vocavulariu.