Gramática cántabru-estremeña, escritura fonética (2005)

Propuesta de gramática ‘cántabroextremeña’. Publicada en 2005 en la antigua Wiki de Iventia

Gramática cántabru-estremeña é l’estuyu de las reglas qui goviernan l’usu del cántabru-estremeñu. Una gramática autual del cántabru-estremeñu sólu puei ser descriptiva, pues nu devi tratar esencialmenti d’estavlecer reglas, sinón simplimenti di descriví-la horma’n qu’icha variá lingüístiva é palrá y escrita. Esti artículu pretendi ser á la vezi prescriptivu, anque aiga ciertu dessalcuerdu ente los escritoris á la ora de ripresentar dalgunus fonemas propius. Tratamus muestrá-las pussivlis grafías, al tiempu qu’estavlecemus los muestrus criterius en cuantis á la eleción cunsiderá más correuta.

Introuzión

Istas son las reglas qui – d’una horma huelgá – van siguissi ena escritura del cántabru-estremeñu n’Iventia enos sus escritus y artículus. Paíç craru que las variais cántabru-estremeñas non cunhorman una palra unitaria, polu que sedríe inútil tratar di definilas, bien cumu dialeutu de l’español – cumu tercer variá del castillanu antigu (ó cántabru-castillanu), hunta’l ladinu ó sefardí y al castillanu, tal y cumu é generalmenti esplicáu pola comuniá internacional de lingüistas {ethnologue}, bien cumu dialeutu aparti dientru’l diasistema asturleonés (ó asturcántabru) – hunta l’asturianu-leonés ucidental (y el mirandés) y á l’asturianu-leonés central y oriental (ó asturianu), cumu é pritindíu ca vezi más polos estudiosus actualis {PROELWikipedia-esWikipedia-en} -, tiníus en cuenta tolos artículus que sobri’l tema s’escrivierin ya ensín risultáu pa decantassi dún ú d’otru láu. Lu que sí puemus izir é qu’ista gramática brevi toma’l cántabru-estremeñu cumu variá propia y diferenciá del castillanu y de l’asturianu-leonés, cumu meyu de comunicación unitariu, rilacionáu peru cun regras diversas di las d’aquéllus.

Tolas unihicacionis estropean siempris una variá lingüístiva rica. Á pesar dellu, pur nu ver dessapaicer la muestra palra, qu’oi si cunserva sólu’n pequeñus restus di lu qu’un día hue, criamus ista gramática pa los qui, cumu nusotrus, quiein aún sintir palrar assina.

Enantis de cominciar, vaigan las nuestras disculpas por delantri. Nu tuvimus en cuenta la palra de tous, nin siquier nus decantamus polas palras mayoritarias, avondu cultivás ena literatura popular y costumbrista, sinón que, cumu vien siendu avitual nestus escritus modernus, cuegimus aquellus rahus qui más s’assemehan a l’antigu “leonés oriental” (sigún Menéndez Pidal) qu’uguañazu si havlava enos dumiñus cántabru-estremeñus autualis, y lu huntamus tou – evitandu las especificiais regionalis qui diferencian ca havla – pa queanus cun esti esperpentu d’idioma, qui nu satisfará á naidi pur cumpletu, piru qui, asperémuslu, gusti más ó minus á tolos qui busquin uniá nista horma palrar. Sí, esperpentu izimus, que ricuegi la horma di palrá-los muestrus viehus, hormas que malpenas sí si goyin ena autualiá n’estremeñu, cumu “ena” ó “cunos” (sarvu nel rincón sirragatinu próssimu á la fala) ú’l neutru materia, mientris qui mantién l’antigua distinción ente s-ss y ç-z, goyía oi día’n Cantabria namás qu’en lessicaliçacionis, assina cumu la distinción be oclusiva-Be fricativa, que namái paícin her dos puiblus de Cáceris ya. De la mesma horma, nu puein recuegessi fenómenus tan propius cumu la terminación en -l de l’estremeñu, ú’l yeísmu generaliçáu’n gran parti’l dumiñu cántabru, nin puemus alcuentrar una hórmula mihor que la ‘h’ pa los suníus que derivanun de l’antigua F- latina y /x/ artumeyeval, pues la ‘j’ – surdía nel Reñacimientu cumu letra independienti, enantis era una mayúscula de la ‘i’ – é más bien una importación castillana de la época de la imprenta, condu’l fenómenu natural por assimilación cul’aspiración de la -F anicial latina é’l de l’aspiració.Ista letra sedríe la más correuta pola su tradición milenaria – cun origin nel alfabetu griegu – y pol su sinnihicáu des del latín cumu aspiración.

Assina, en huñendu tolos retaçus d’estremeñu y cántabru que puímus; en cumparándulu culas havlas peninsularis ucidentalis y las sus hormas d’escritura, n’especial cul mirandés y l’asturianu (ya normaliçaus en cierta midía); y en tratandu di sé-lu más fielis pussivlis á la horma di palrar actual, logramus escrevir esti -tuavía- Resumin de Gramática cántabru-estremeña.

Velequí.

Cunsunantis y Grupus Cunsunánticus

LA CE Y LA ÇE:

La ce úsassi, cumu’n castillanu, pa los suníus ce, ci, ka, ko, ku. La çe pa los suníus za, zo, zu castillanus.

LA ZETA:

La zeta (/đeta/) é un suníu assemeháu (sinón igual) al relaháu de la de. Oi día essisti la tendencia enos escritus n’estremeñu á escreví-la zeta cumu simpli de. Assina, hazel é escritu hadelizil lu é idil,… mientris qu’en cántabru nu si da la distinción sorda-sunora ena palra actual, sarvu’n ciertas lessicaliçacionis, cumu’n haer (hader) u la de cai, cumu é propiu del ‘dialeutu leonés’. Creyemus qu’el mantinimientu de l’antigua escritura meyeval, cun ç-z, é la que mihor puéi ripresentar dambas pronuncias d’una mesma lingua.

LA ESI Y LA ESSI:

La esi (/eži/) á prencipiu de paravra ú enantis de cunsunanti, ansí cumu la essi, pronúnciansi cumu la esi castillana. La esi intervocálica é una esi sunora cumu la purtuguesa ó la catalana, qu’apaeç únicamenti nel estremeñu, si bien cun minor intensiá qu’enas idiomas riferías. La esi á final de sílava ú de paravra suel aspirassi n’estremeñu. Assina, aspiración- /ahp´iración/. Ensín embargu, enas esis del plural munchas vegás s’eha ensín pronunciar cuandu li sigui una cunsunanti: los carrus va pronunciassi /lo carruh/ más frecuentimenti que /loh carruh/. Condu, pol cuntrariu, li sigui una vocal, la esi pronúnciassi n’ocassionis; assina, los arbu va pronunciassi frecuentementi /lossarbu/, y non /lo harbu/

LA GE:

La ge pronúnciassi aspirá delantri de –e, –i, fenómenu cuyu origin s’alcuentra ena aspiración de la F- latina. Ensín embargu, á l’igual que nel castillanu, preferimus mantiner ista grafía típica latina por custionis de buina estética.

LA H:

La hachi – nu ái apúcupi, cula hachi enhamás s’a d’apucupar- siñala tantu l’aspiración de la F– latina, cumu la del fonema meyeval /x/, dambus cun ariculacionis diversas sigún la palra. Vien siendu tradición enos escritus (essencialmenti poéticus regionalis), tantu cántabrus cumu estremeñus, l’usu de la j castillana pa ripresentá-las aspiracionis,jacer/jadel, jierru, jigu, etc., pussivlementi pa nu aparentar rutura cul castillanu. Dellus escritoris, especialmenti n’Estremadura, optarun pur una grafía más fonética, n’escrivendu tolas aspiracionis cumu “h”, seyan de la s, de la /x/, de la g, de la f latina ó cualisquier otru suníu camuáu d’antigu. De nuéu proponemus una solución qu’aúni tradición latina y meyeval española, peru lu más cercana pussivli á la nuestra singulariá fonética y ensín cayer nun españolismu assurdu: non creyemus que la j, importá nel sieglu XIV pal suníu típicamenti castillanu, seya nin tradicional nin apropiáu pa istus escritus.

BE y UVI:

La distinción, arcaismu relevanti pa nusotrus pola busca de tradición ena escritura, hazsi tuavía enos puiblus estremeñus de Garrovillas y Serradilla. La be pronúnciassi oclusiva (huerti, en huntandu los labius), cumu derivación lógica de la –p– latina: assina, la b inicial de barcu pronúnciassi igual n’estremeñu que la de ‘cabeza’ (del CAPUT latinu) o de ‘cabra’ (CAPRA en latín), y distintu de la v d’avarcarcavar ó escrevir.Tamién s’escrivi -b- tres de -m, -t, y en general condu la pronuncia seya necessariamenti oclusiva: lombucambalambergambónambiciosupalomba/pombafútbol,… Ena escritura de la –b inicial a siguissi la etimología de la paravra’n custión. La mesma b nu si camúa enhamás á –v pola su pronuncia: bahudebahuribahar (y embahu) , bautiçarrebautiçarbasiribasarbuscarribuscar,… Ena escritura de lugaris tamién s’escrivi’n principiu cul su nombri latinu ú castillanu original: CantabriaCórdobaSenabriaArabia,…

Vocalis

Las vocalis en cántabru-estremeñu son cincu, las mesmas qu’en castillanu. Pol sur de l’estremeñu creci la tendencia á l’apertura de vocalis, qui sustitúi á l’aspiración actual de las s finalis. Issu implica la pussiviliá d’alcuentrassi cun hasta 10 vocalis, cumu enas havlas castillanas d’Estremadura, Andalucía y Murcia.

ESCRITURA DEL FONEMA i

Pa ripresentar el fonema i, el cántabru-estremeñu unihicáu mantién las reglas españolas sarvu escecionis. Casus relevantis son:

– Á final de paravra (cumu n’asturianu): lei-leis, rei-reis, buei-bueis,… – Enas hormas d’imperativu plural: hazéy, cantáy, … él puei, peru puéy vusotrus (y puéi tú); – Enas hormas de l’IBIlatinu: so-y, vo-y, to-y

EL FONEMA E

É mui normal qu’el fonema e se trehormi’n cántabru-estremeñu sigún ondi ricaiga l’acentu de la frasi (especialmenti’n passiegu y n’estremeñu sirragatinu, qui cumu ya s’ihu son las variais qui si tomarin cumu ehemplu pa ista gramática). Assina, quin-quien, por que-purqui, que-qui, de-di, el-il, quiru-quieru, quietu/quetu-quitu, buen-buin,… ¡La quieru!, peru quiru qui vaigas ; quin lu haga nu güelvi, peru quiru saber qun lu hizu¡hágulu purqui quieru!, peru ¿por qué la lechi ta agriu?quiru el nuéu, piru il quisu éssi mi lu llevu

L’acentu y la entonación

Las normas d’acentuación en cántabru-estremeñu son casi las mesmas que nel castillanu – S’acentúan tolas paravras agúas acabás en vocal, -n o -s. – Tolas paravras llanas acabás en cunsunanti qui nu seyan nin -n nin -s. – Tolas paravras esdrúhulas – Tolas paravras que perdin la -d (generalmenti provenienti de “t” latina), -g ó -v y s’acentúan ena vocal anterior: calmáu, acunseháu, pláu, gráu, huéu, nuéu, empléu, …

ACENTUACIÓN DIACRÍTICA

Tolos casus d’acentuación diacrítica hurun tomaus di los ehemplus del castillanu antigu ó de l’asturianu-leonés ó del gallegu-purtugués.

a (vervu aver) á (preposición)
as (vervu aver) ás (nombri)
ái (verbu aver) ¡ai!(espressión)
ca (indefiníu) cá (casa)
de (preposición) dé (vervu dar)
e (cunhunción) é (vervu ser)
el (artículu) él (pronombri)
nel (en + el) nél (en + él)
del (de + el) dél (de + él)
mas (cunhunción) más (alverviu)
mi (possessivu) mí (pronombri)
**me (pronombri) **mé (meyu, causa)
se (pronombri átonu) sé (vervu saber y ser)
si (cunh./ pron.) sí (alverviu)
te (pronombri) té (nombri)
tu (possessivu) tú (pronombri)
aun (siquiera) aún (tuavía)
o (alverviu) ó (cunhunción)
u (alverviu) ú (cunhunción)

EL GUIÓN CURTIU

Emprégassi prencipalmenti pa ripresentá-la perda de la -r d’infinitivu condu ísta va enantis de l’artículu: rumpé-la mesahazé-los deveris,…

EL CAMBIU D’ACENTU

El cántabru-estremeñu (cun especial intensiá’l passiegu) é prolihu enos cambius d’acentu, dalgunas vezis pa dehazer iatus: ráizmáizei (y non eí), paralísantioherastuallaalmuátrairécuegiámushaziáiscuegiáis,…

LA ENTONACIÓN

La diferencia essencial de cualquiera fala al respeutivi d’otra é la entonación, rahu que mantiensi frescu pesie al passu’l tiempu. Nel casu de l’estremeñu ái estuyus avondu interessantis, piru qui craramenti sobripassan l’ohetivu desti testu, sobri la entonación de las frasis.

Lessicología

Origin de las paravras: El cántabru-estremeñu paíç que procéi del latín tardíu que palrun los cántabrus, y que s’estendió pa hazia’l sur cula Ricunquista hunta las otras variais iberu-romancis de la Península (el gallegu-purtugués des de Galicia; l’asturianu-leonés des d’Asturies; el castillanu pussivlimenti cun rahus cántabrus y fonéticus vascus des del condáu di Castiella; y l’aragonés des de l’Aragón), enque é difícil izir comu hui’l cántabru’l qui s’estendió pal sur del Reinu de León, si ena época de la ricunquista d’Estremadura pertenecía ya la mayor parti de Cantabria á Castiella.

É bien sabíu que los reinus de Castiella y León repueblarun los sus territorius ena mayor parti cumu reinus huñíus, ya qu’el primer ñació del segundu p’assorvelu dimpués. En segundu lugar, nu ái más que vé-las isoglossas antiguas del ‘dialeutu leonés’ pa pensar nuna cierta relación ente la estensión de las distintas variais y los territorius repueblaus, qui van en diagonal pa haza’l suroesti, y nón dessautamenti hazia’l sur, cumu puiría pensassi. Una tercera teoría paíç sugerir que l’asturleonés más ‘puru’ taríe ya en recessión naquellas fechas ente la mayoría de cunquistaoris del Reinu de León qui repueblarin Estremadura, mientris qu’el castillanu, y pur tantu la “versión más castillana” del leonés d’altoncis – el leonés oriental meyeval ó cántabru antigu (non cunfundilu cul actual asturianu oriental) – taríe n’alci, polu que hui ista versión romanci más cercana al castillanu la qui s’impussu.

Dotras teorías estendías son la d’una derivación dun troncu común asturleonés (ó asturcántabru) antigu – del qu’avríen surdíu tres dialeutus principalis autualis: l’asturleonés ucidental ú “llïonés”, l’asturleonés central ú asturianu, y l’asturleonés oriental ó cántabru-estremeñu, teoría suscrita por Iventia á traviés dun intentu d’unihicación ortográfica de las ichas variais -; y una más ispanista que palra duna castillaniçación de l’asturleonés antigu hasta hormar una palra entremeya. Ista última versión plantegaría la dulda de comu si haz qu’en dos tierras tan distantis cumu Cantabria y Estremadura si mantengan unus rahus lingüístivus unitarius, mientris qu’enos lugaris ondi dissapaeç ó dissapaició l’asturianu-leonés pola puhancia del castillanu nu apaícin ‘nuevus cántabru-estremeñus’, sinón simplis castillanus cun restus leonesis. Sólu cabi pues mantiné-la teoría de que ya enantis de la cunquista leonesa de la Transierra (l’Arta Estremadura meyeval) el cántabru era una variá romanci cercana á l’asturianu-leonés, y que d’alguna horma s’impussu enos territorius de l’estremeñu actual.

Origin d’algunas paravras y hormas estremeñas:

– Prerromanu: arró, arroyu, barru, Sálima, Medellín, vega,…

– Latinu: concalecessi (de CALESCERE), viziu (de VITIUM), bragu (de BACULUM), lapa (de LAPIS), apellal (de APPELLARE), …

– Germanu: guerra, sala, ganal, estaca, hacha, hatu,…

– Árabi: Alcántara, ahorral (de “HURR”, libre), cibiqui (de “SABIKI”, trozu), almoradús, alcachofa, arrós, serralla (de “SÂRRAYA”, tipu planta)…

– Purtugués: cheiral, cheiru, afechal, fechal, apechal, afechaúra, fatu, lahu, cancru,…

– Leonés: fala, caroçu, millu, cutáu, provi…

– Propias cántabru-estremeñas: achiperris, argalla, bandul, cuadril, galaperu, palrar, fimfanu, senara, frehón, lamber, higal, cangalla, rachar, ena, “por mé que”…

– Cumpartíus culas havlas andaluças: dobláu, doblu, puñu, escupiera, cerillu.

– Castillanu antigu: ansí, agora, avellana, acedal, ansies, chiqueru, esmorecíu, enconassi,…

Ena comarca del Rebollar si goyin frecuentimenti galicismus cumu: cava (bodega, garahi, soterrañu), usina (fávrica), comuna (municipiu), segurança (seguro), posta (correu), remolca(remolqui), puvela (basura),…

Hormas generalis cántabru-estremeñas

Paravras Horma antigua Cun poca evolución Evolucioná
fabulare (lat.) falar havlar avlar
fabula (lat.) fala havla avla
fastidiu (lat.) fastidiu hastíu astíu
febreru (lat.) fevreru hevreru
hache (fr.) hacha acha
furnum (lat.) fornu hornu ornu
fila (re)filera (re)hilera ilera
fogar fogar [ahogar(deriváu)] ogar

*En negrita siñálansi las empregás en cántabru-estremeñu ena actualiá

– Otras paravras cun F- latina, anicial ú non, aspirá: higu, haci, horca, hambri, hierru, hazer/her, henu, hembra/hémina, hava, hilu, hoci, hoçar, hazina, hoscu, huzicu, hartu, dehesa/dihensa/hesa, herraúra, higal, humu, helechu, heder/hieder, buhu, hartar, hanega, hormiga, hazienda, hatu, hoguera, huer, hazia/haza, hasta, holgancia, hornu, hueu/huiu…

– Dalgunas paravras amuestran una evolución diversa di la del castillanu ena aspiración de la F- latina: huerti, huenti, hue, dehensa, humar, hondeaeru, hondear, hondu, hevreru, hanega, hinar, hirmar,…

– Dotras son pronunciás cun aspiración pesie á nu ser lógicu atendiendu á la su etimología: hierva/yerva, hombri/ombri(om), hortiga/ortiga, hacera/acera, hamapola/amapola, huguañu/ugañu, ahullar/aullar, haçá/açá,…

– Paravras afeutás pola su pronuncia: híu (y non *hihu, de FILIUS), hoa (y non *hoha, de FOLIUM).

– Tamién dansi aspiracionis provenientis de la -s: hangri, enherir, rehina, rehistir, nuhotrus, helu…

– En munchus casus mantiensi la F- anicial: feu, fala, fogar, foca, fallecer, defenestrar,…

DALGUNUS GRUPUS DE PARAVRAS IMPORTANTIS

– Días de la selmana: lunis, martis, miércolis, huevis, viernis, sábau/hábau, dumingu (tamién á vegás dissantu)

– Tiempus del día:

1. Amanecer: arba, lubricán

2. Meyudía, megudía

3. Atordicer: al lobrehosu, orihoscu

4. Anuechecer: abriquecer, oriquecer, lobriqui, á los lubricanus Relacionáu: escurecer, pardaguear, pardear, pardilla

– Lunas: nuvicionis (luna nueva)

– Mesis de l’añu: Hineru/heneru, Hevreru, Marciu, Abril, Mayu, Huniu/Huñu, Huliu, Agostu, Setiembri, Octuvri, Nuviembri, Diziembri

– Épocas añalis: primavera, otoñu/tardíu, iviernu, veranu/estíu

– Dieus de la manu: corazón, meñicli/zeñiqui, indiá, nular

– Cumías: almuerçudessayunumerienda (pa la comía del meyudía); merendiya (pal tentempié de la tardi, del vervu merendiyar); cena; repastar (pequeña cumía dimpués de la cena)

– Sintíus goyíu: goyer, sintir

– Direción: gocha/içquierda – direcha

Pa leyer más sobri’l vocavulariu cántabru-estremeñu vaiga á l’izionariu

Morfología

Pesie á nu ser el muestru ohetivu, vémunus obrigaus á cumparar el castillanu cul cántabru-estremeñu, n’escreviéndussi ista seción cun basi enos testus d’estudiosus de las palras de Cantabria y d’Estremadura, que necessariamenti lu cumpararin cul castillanu pa osservá-las sus diferencias.

Vocalismu

– Terminación de paravra general en –u, –i.

– Pecháu general de vocalis –o, –ezirizu, centia (“centella”), nigru, caldiru, Pidru/Peidru/Peiru/Pedriu, curdiru, quisu, ujiru (“agujero”), crui (“cree”), quin (“quien”), birriru (“burro), muirtu, buinu, truinu, caldiru, añu pesséu (passáu), …

– Pluralis masculinus tamién arcaiçantis en –us, –is enas variais cunservaoras, passiegu y estremeñu ucidental principalmenti.

– Pluralis hemininus sirragatinus ena comarca’l Rebollar en –es, hormas vervalis en –en (rahu casi estintu, tolos havlantis tan emigraus). Toponimia cántabra frecuenti en –es, especialmenti nel ucidenti.

– Palataliçación de la –a final en –ä y á vezis en –e nel Valli’l Pas y en dellus pueblus de la Cantabria ucidental: güecä, yervë, leñä, harinä, campanilläs, vacäs,… ú inclusu güeque, yerve, leñe, harine, campanilles, vaques,…

– Cambius de los fonemas respeutu del castillanu: dispués/dimpués, aniciu, emprentar, asperar, prencipiar, rañosu, intierru, avruchar, escurecer, mesmu, direcha, retorar (“roturar”), formentar (“fermentar”), maneheru, restrohu, tentimozu, egresia/elesia, cimenteriu, estil, celindru, sigún, rezimu, medecina, ullá (allá),…

– Non diptongación (pucu frecuenti), rahu de las palras ucidentalis: roar, condu (cuandu), perda, preva, custión, cuncencia, dessovedencia, sirragatinu, butri, mentris, quetu, quiru, mertu (muertu)…

– Diptongación mui frecuenti: huegar, regüetrar, bueyeru, caruezu, cuelmu, duelu, dueler, cuehu, cueriza, cheira, oriéganu, priessa, cuasi, cuelmu, apueyar, restriegar, alcuentrar, … más antiguas son sieglu, castiella, tresnuechar, ufierta,… É mui propiu del cántabru-estremeñu acurtiar nu diptongandu o l’asturianu-leonés sí diptonga nel casu di paravras curtias, piru diptongar ena mesma paravra’n hormacionis largas: assina dassi (nuchi/nochi, peru anuechecer ó tresnuechar ; cuger/coger, peru recueger ó acueger ; poyu/puyu y pueyu dansi dambas, y enas largas ái diptongación cumu n’apueyassi.

– Epéntesis de –i (yodi) en paravras acabás en –a, –o y –u : unturia, grancia, urnia, matancia, esperancia, ataharria (“ataharre”)…, pirriu (“perro”), birriru (“burro”), borniu, holgancia, huercia, esturniu, collaciu,… comición, cominciar,… Peru pairazu, mairaza, porrazu, … En dalgunus casus mantieinsi hormas latinas, nu siendu adición d’una i sinón hormas antiguas: pacencia(lat.vulgar), nacencia,… En dalgunus casus ái, pol cuntrariu, perda de la -i: repunnança, cumpaña, segurança

– Cunsirvación de l’antigua –e latina: redi, céspedi, hoci, haci, cruzi (“cruz”), cruci (“cruce”) tosi, vezi (hunta vegada), peci, vozi, sedi, vidi, …

– Dalgunus nombris cunservan la terminación en –o y en –e, generalmenti d’origin nu latinu ni árabi: Dios, laos, caos, cine,…

– El grupu –oo latinu passa á ucuperativa, cubertón (COOPERTORIUM)

– El grupu –str latinu passa á s: maessu (MAGISTRUM)

– Cunsirvación de la vocal latina –ulumbriç (LUMBRIX),… tendencia tamién al pecháu de –con– en paravras cumpuestas. Assina: custitución, cunserval, cunveniu,… qui preferimus escrivir cula pronuncia actual en dellus casus.

– Casus de rumpimientu de diptongus cula interseción de –y : goyíu, royíu, cayíu, passeyu, riyir, seya, creyer, diya, miyu, tiyu, cuviyu/cuvíu, lumbiyu (“lombío”), ideya, riyerun… Casus enos que farta: aiga, vaiga, …; creíndu, traíndu, inclúi,…; rei-reis, lei-leis,…; diendu / indu (del vervu dir), diesca (yesca), dieldar (yeldar),…

Cunsunantismu

– Perda de la –d, generalmenti provenienti d’una sonoriçación de la –t latina: curtía, mercáu, vendíu,… (tolos participius vervalis en general); Estremaúra (de EXTREMATURA, qui sinnifica “estremu”), añaiúra, pechaúra/fechaúra, vestiúra, escalabraúra, cataúra, ataúra, candidaúra, premaúra, … (tolos nombris acabáus nel -TURA latinu) ; pescaor, labutaor, mariscaor,…(tolos nombris derivaus de participius); via (de VITA, nu acentuá pa distinguila de vía); Meria (de EMÉRITA); maera (de MATERIA, “madera”); puer (de POTERE); cudiáu (de COGITATUS, “cuidado”); peaçu, peaciu (de PITTACIUM); quear (de QUIETARE); ehar (de LAXARE),huer (de FUTUERE) …

– Mantinimientu de la B oclusiva derivá de la –p latina: rabu, abril, cabeça, calabaça, dobli, subir, cabra, concibir, cabu, cabellu, acabanti, ribera, abeha, lobu, cubrir, cabaña, habón/sabón, obra, pueblu, sobrar, subri/sobri, saber, liebri,… y tamién tres de -m, -t, y en general condu la pronuncia seya necessariamenti oclusiva: lombu, camba, lamber, gambón, ambiciosu, palomba/pomba, fútbol,…

– Aspiración de la F- anicial latina: higu, haci, horca, hambri, hierru, hazer/her, henu, hembra/hémina, hava, hilu, hoci, hoçar, hazina, huzicu, hartu, dehesa, herraúra, higal, humu, helechu, heder/hieder, dehesa/hesa, buhu, hartar, hanega, hormiga, hazienda, hatu, hoguera, hoer, hazia/haza, hasta, holgancia, hornu,… tamién en casus ahenus a la escritura española, cumu huerti, huenti, hue, humar, dihensa, hondeaeru, hondear, hondu, hevreru, hanega, hinar, hirmar, hueu/huiu, -hicar,… y evitandu cacofonías cumu’n híu, hoa,… L’aspiración puei ser en F- nu anicial: hesa/dehesa/dihensa (DEFENSA), buhu (BUFUS),…

– Mantinimientu nel estremeñu de la s sonora hunta la ss sorda: cosa, quesu, casar (cuntrayer matrimoniu), camisa, egresia/elesia, casu, fasi, mesa, coser, mesis, rosa, cuasi, … hunta passar, miessis, priessa, rumpessi, processu, cassación (‘cassar una sentencia’), cassinu, … y tamién de la z sonora hunta la ç sorda: zagal, hazer, cabeza, vizinu, azéu, corazón, chorizu, taza, merezer, mozu, nazarenu, aziti, porrazu, tortazu, zagal, huzicu, cozina, zireza/zireça, zirizu/ziriçu, razón, cozer/cuezer, luzi, dezena, vezis, cazar, rizu, izir, tizón, zorra, azera/hazera, vozi, azul, alazena, quinzi, dozi, onzi, prezisu, trauzir, seuzir, cunduzir, induzir, naturaleza, fiereza…. hunta çapatu, choça, cien, ciegu, açá, mançana, husticia (peru husteza), nacer, poçu, civá, massimiçar, caraçteriçar, ameniçar,… Tamién ai cierta cunfusión c-s, cumu nel dumiñu asturianu-leonés: cencillu, remuçgu,… carís (cariz), isar (içar), sarça (çarça),…

– Perda de la –g y de la –vláu, empléu, nuéu, fiúra, maíllu, huéu, plazéu, purtués, …

– Mantinimientu de –l palataliçá en restus lessicaliçaus: llúa, lluar, lludia, lludiu (levaúra); llar, llera, llodu, llamizu (cast. “lama”), llastra, llaráu (cantu ruáu), llumiacu (“limaza”), llegra, lluvina, llampa,… y enos topónimus de Cantabria y Estremadura: Llerena, Llera, Los Llaus, Llagunu, Llanderal, Llovera, Lloreda, Llatazus, Llagu, Llerana, …

– Evolución del grupu –cl (ondi’l castillanu nu lu hazi) en –l y posterior palataliçación: llosa (CLAUSAM), lloquear (“cloquear”), llaviha (“clavija”)

– Mantinimientu d’antiguas aspiracionis anicialis: hunir/huñir, heneru/hineru, cogecha (“cosecha”), germanu, gelar, genciva, gielu, gienru (hunta yenru) …

– Cunversión en –l di cunsunantis enos grupus de fonemas enos que si perdió una vocal: hulgar (de IUDICARE), relva (de RETOVA, del árabi RUTBA, puestu de guardia), delda (de DEBITA), duldar (de DUBITARE, anque cunvivin dulda y duvia cumu nombris derivaus), calci (de CALICIS, “cauce”), salci (de SALICIS, “sauce”), selmana (de SEPTIMANA),…

– Tamién dansi casus de perda de la –lduci, ducimenti,… y d’adición: pilrassi,…

– Pucus casus de ch– de los grupus latinus cl-, pl-, fl-, típicus de los dialeutus más ucidentalis: achegar (allegassi, del latín PLICARE, de l’antigu chegar); chamá, chamaina (de FLAMMA); rachar(“rajar”, cumu en gallegu-purtugués), achanáu (“aplanáu”, de PLANUS), …

– Cambius de –g por –v y al cuntrariu: avora, barvançu, avuha, avuheru/vuheru, civueña, groma, gofetá, golver, gargosu, Cagüérniga,…

– La b cambia’n p, cumu’n vascuenci (rahu propiu del cántabru-estremeñu, l’endurecimientu la pronuncia diversa de la devilitación natural propia del castillanu): arramplar, rampla, porona,…

– Mantinimientu de hormas antiguas: gomitar, murciégalu (de MUR, ratón, y ciegu),…

– Pronuncia cumu u (horma semiculta tres del fenómenu de la palataliçación)/ aspiración del grupu –ct-. : custruhtor/custrutor, pahtu/pautu, prouhtu/proutu (de prouzir)… Tamién ai perda assoluta: erutu, respetivi, letura, dotrina, hatancia,…

– Trehormación de la x en essi: dessamin, anessu, léssicu, assioma,

– Perda de la –r : paicer, apaicer,…

– G intervocálica á ccocoti,…

– El grupu nh á sesambrar (enhambrar)

– s á chtichar (tisar), chorcu (surcu), escuchu

– Dessapaición de la primer c enos grupus –cc-: ación, ucienti, lición, custrución, ecema,… ú si vocaliça: faición, faiciosu

– Grupu cun+s(+[cunsunanti]) reúzsi á cu+scustruir, cuspirar, custipáu,…

– Doblu de cunsunantis enos grupus –gn-: sinnificáu, connición, repunnanti, innoranti, manníficu, assinnar,… y sannihuela

– Suel trehormassi’l grupu sb>f, anque’n ciertus casus mantiensi la diferenciación: refalatera, efalagar, farrungar (coincienti cul leonés “esbarrumbar”)

– El grupu –dr castillanu suel sustituyissi pur –[vocal]irpairi, mairi, desmairi, lairón, paira, cuaira, puiril, Peiru,… Por assimilación: naidi

– Cunsirvación del grupu latinu –mblomba, lumbiyu/lumbíu, lamber/lampuceru/lambiúçu/lampuçu, dambus, gambón/gamboniteru, camba, pomba, hambas, escarambar, cumblar (del lat. CUMULARE), lombu/lumbíu/lumbiyu/ lombear/alombar/alombiar/lumbillar, amboçá/emboçá/arvoçá/alvoçá/alvonçá/empoçá/ alvorçá,… la b s’elidi en: tamién, comenencia

– Trehormación del grupu castillanu sg>xrahu, La Peha, ahuariça

– Trehormación grupu castillanu zg>lgmayoralgu, hartalgu, pielga, comuelgu,…

– Permuta de d ó ss en –y, rahu arcaiçanti: meyu, acuyerun (pur assimilación: acuyir), rayu, layu, levantayu, friyu, mieyu; ruya, ruyu y ruyatu (“roja, rojo y rojizo”)

– Trehormación del grupu adalalverviu, alvertir, alyacenti, almonición,…

– Trehormación de n>r,d,laltoncis/estoncis, alcuentrar, caltién, avaldonar, alimal, escarambar, escominciar, … Y en trans: trempassar/trespassar

– La t cunviértissi’n d ú mantiensi cumu t u’l castilanu nu lu haz: alendar, aliendu, ándrax, renda (ant.), tanda (ant.), … coturniz (del lat. COTURNIX)…

– La s latina se mantién en: ensugar, ensutu, sabón

– Trehormación de l>nanfiler, malencolía, cançoncillus, adonecer,…

– Rahu propiu y distintivu de l’estremeñu (y de zonas castillanas colindantis) é la pronuncia de la –r hinal latina cumu –llavutal, curtal, rumpel, calol, mataol,… Sin embargu, enos pluralis s´usa la eri: los caloris, los mataoris,

– Yeísmu generaliçáu’n Cantabria, nu é general nel artustremeñu (sí emperu enas variais meyu- y bahustremeñas): acuyá, ayá, yanu, hayar, coyá, vayi, yanauca, risuiyu, cayehu

– Usu de erri en vezi de –l entremeyas de paravra: egresia, fror, cravu, paravra, cerevrar, cureca, ombrigu, robra, ingri, carcañar, sarpullíu/sarpollu… Ó de –l en vezi de –rrala, clin

– El grupu –pl sustitúi al grupu latinu –pr y –bl á –br : pláu (del lat. PRATU) , templanu, blocar, blincar,…

– Grupu –pr, cumpartíu cul leonés y el gallegu-purtugués: praça, cumprir, prásticu

– Trehormación del grupu –sc en –ç en primer persona de los vervus latinus incoativus: creçu, mereçu, escureça, amaneça,…

– Cambiu del grupu –rl á –lr y –rn á –nrgalra, palra, palramentu, mielru, bulra, pelra, cholritu, bolra, chalrar/charrar, tienru, galritu, yenru, calranca/carranca,… vienris (antigu),…

– Palataliçación de la –nñú, uñil, ñievla, ñuvi, ñuvláu, cañali, ñial/ñal, ñíu, ñalgas, ñacla, dessañuar, …

– Palataliçación de la –mñascal, ñorda

– Epéntesis de –l anti –b/valbeharucu, alveliá, alvondal, atilval

– Cunsirvación de –ll latina: gallu (“gajo” en castillanu)

– Supresión de la –nemendar, emienda

– Aspiración de s, cumu restus de la lingua meyeval: he– cumu pronombri reflessivu antipuestu (ver seción de pronombris), cuandi acumpaña á l’artículu: helu ihun, hela pueu cambiar . Tamién nel casu di helu equí cumu “helo aquí”. Tamién en hangri, rehistir, hardescu, hargueta, anhear, uhanu, vuhotrus, nuhotrus, hábau, halir …

– Apócopi’n Cántabru: om (ombri), ih (híu),…

– Otras epéntesis (aparti la –i) en Cántabru. De ncarpanchu, bolinchi, nuntria, manhuelu… De mchumpar, chumpón,… Otras: albericia, berezu, cellerisca, páitu, sinciu (lat. SITIO), calándriga, ensovinar,

Un casu particular: de

Amás la su frecuenti elisión cun hormas vervalis (el cantu los páharus, el cochi los vizinus,…), el vaivén al qui li sumeti’l cántabru-estremeñu huñéndulu á paravras antipuestas y pospuestas (al dessapaicir la ‘d’ inicial), y el cambeu de horma ‘de’/’di’ sigún la frasi, dansi ciertas espressionis currientis qu’eludin l’usu di ‘de’: en metá la cueva, por cima’l furgón, por mé’l bosqui,

Los sufihus

(Repari: la z é una ce sonora. La s intervocálica é una esi sonora.)

– Usu avundanti de los prefihus –es,en,emesgonci, escalentar, escominciar, estoncis, enguapecer, enguapar,…

– Usu de l’avundancial en –al cun muncha mayor frecuencia qu’enos dialeutus circundantis: haval, ancinal, zirizal /ziriçal, mançanal, castañal, higal, guindal, cucal, piñal, ortalizal, piescal, rasplanal, mayuetal, calambrohal, agracial, boronal, aveduhal, escahal, berezal, garavital, garauhal, huncianal, prunal, perohal, cerohal, brunal, saucal,… á vezis, singular y avundancial puein cunfundisi: ziriçal, mançanal, castañal. Esti sufihu avarca munchas paravras: lamizal, cudonal, esquinal, harapal, parampial, vacal, ropal, pical, cintal, estragal, brañal, brasal, cantaral, hondal, pernal, pertegal, puçancal, trencal, nial, …

– Usu del coleutivu p’animalis en –ácabrá, vacá, puercá,…

– Empregu del diminutivu en –ín, –inu/inachiquinín, cuín, fragüín, culambrín, boronín, pecherín, tapín, gucín, cachinu, graciosina, letrerinu

– Terminación tradicional cántabra en –ucu/uca (non –açu nin –aça): moçucu, borucus, moçuelucu, muchachucu, brañuca, posucus, casuca, livrucu, pueblucu, ventanucu,…

– Usu de l’aumentativu en –azu/aza (non –açu nin –aça): bocaza, perrazu, pelotazu

– Emplegu’n Cantabria del sufihu –iegu/alumbriciegu, alçadiegu, lavrantiegu, rosaliega, pusariega, ardiciega, sombriegu, cuquiriegu, pintiega, matiegu, bardaliegu, andriniega, portaliega, romeriega, tardiciegu, volandiegu, lobiciegu, linariegu, maniegu, ratiegu, bruniegu, raspaniegu, mançaniegu, pruniegu, brañiegu, pançurriegu, canturriegu, cascahiegu, tartusiega, lamiciega, maiciega,

– Terminación –ellupipistruellu, miruellu, gargamuellu, poirellu, ronçuellu, tercipellu, garrapiellu,

– Usu de –or y –iru/iratrabahaor, duraíru, mataor, hazeíru, cabriru, plazentira,…

– Usu del sufihu –içu/içaenfermiçu, rolliçu, mieliçu, culadiçu, truchiçu,… lamiça, horcariça, rabiça,

– Emplegu del sufihu –aciu/aciagrisaciu, violaciu

– Usu del sufihu –eza (non –eça): naturaleza, fiereza, belleza,...

– Usu del sufihu –osu/osa (y non –ossu); grandiosu, preciosu, maravillosa,

– Emplegu de –ú pol castillanu “-udo”: tripú, orehú, barrigú

– Usu de –uçu/uça y -‘uciu/ucia, –urciu/-urcia pol castillanu “-uzco”: chicuçu, lambiuçu, piscuça, nigruçu, nigruciu, truchiçu, herruçu, chicuciu, sacaduciu, cascantuciu, ombrurciu, ombrurciu, vacucia, chicuciu, palreteruciu, garroteruciu,

– Usu de –á, –ea-ao y –ía polos castillanus –ada, –eda –ado e –idanevá, quihá, polvorea, trabahaor, presumía, tuavía… Hormas mui diferenciás cumu ciá, ciais (“ciudad, ciudades”), variá, variais (“variedad, variedades”)

– Usu de –ín pa nombris y gentilicius: camín, vizín,…, marroquín, magrebín

– Tamién usu de –íl pa nombris y gentilicius: camberil, peonil, temporil, borcil, veranil, maroquil, marceril, carraquil, parracil,…

– Usu del sufihu verval –içar en vezi di –izaraterriçar, cauteriçar, ameniçar,

Sintassi

Embahu desti epígrafi recuégensi las más variás y frecuentis custrucionis qui si dan nel cántabru-estremeñu diversas daquellas del castillanu.

La estrutura de la frasi

En general, la possición de los cumplementus qu’acumpañan á los vervus devin dir tres dellus (cumu enas linguas ucidentalis de la Península):llamávansi tous, el peci cuelávassi pola redi, trúhulus del campu

Non utiliça ista possición n’oracionis negativas ninas relativas: nu si haigan, y non *nu háigansiqui si güelvan, y non *que güélvansi

Tamién son frecuentis las hormas perifrásticas de la cunhugación: ái qui li puner, nu lu pagandu, nu lu uviendu, cun ánimu di li cuntestar,…

Primer y Tercer

S’usan pal masculinu y pal hemininu d’igual horma: la primer vezi, la tercer vaca

Genitivu partitivu

Pervivi cun grandi intensiá l’antigu genitivu partitivu latinu: una poca d’augua, unus pucus de limonis, unus cuantus de pecis, unus cuantis de higus,…

Usu del possessivu

a) Usu normativu de la secuencia artículu+possessivu+sustantivuLos mis olivus, la mi huenti, el mi pirriu

b) Prevalencia de l’ordin arcaicu ena enumeración: yo y los mis muchachus, en vezi de * los mis muchachus y yo

c) Posposición del possessivu frecuenti: el muchachu míu

Ái casus enos que nu se puei utiliçar l’artículu delantri’l possessivu, cumu enos nombris de parentescu cercanus: mairi, pairi, germanu, germana, avuelu, avuela. Nestus casus dassi cumu norma la custrución: su pairi de Huan, sus avuelus de Peiru, su germana de Carlus.

Assitiamientu de los pronombris átonus

Dassi generalmenti tres del vervu: tienlis ancá María, trúhulus ena nochi/nuchi

El pronombri indefiníu cualquiera

Nu ái perda de la acualquiera cosa, cualisquiera personas

Nu s’emplega l’artículu delantri los nombris de ríus y d’arroyus

Guadiana subi, Tahu curri, los márgenis d´Albarregas (y non *de l’Albarregas), Riberus de Tahu

L’usu de l’artículu delantri di nombris de personas

Nel cántabru-estremeñu é mui frecuenti l’usu de l’artículu determináu delantri’l nombri al qui si rifieri, en cualisquiera tipu cunversación.

vamus llamar á l’Antoniu; el Rodríguez Zapateru é’l nuevu presidenti, …

Las hormas vel-

Usu frecuenti de l’antigua horma antigua “veislu equí” cumu velequí, veleí, velellí, veluquí, veluí, velullí (tamién usaus cumu alvervius):

Velequí, velequili, -a,-u, Veleí, veleili,-a,-u Velellí, velellili,-a,-u

En cá/ ancá

Usu frecuenti de la espressión en cá (de situación y de direción), ancá (suel usassi namás pa indicar direción): Veti en cá tu germana. Nu te queis en cá Pedru. Viahu ancá los mis collacius

Tratamientu formal

Dansi varias hormas pal tratamientu hormal: – ustévusté : ¿quiei vusté hazelu? – élella : ¿ta él buinu, siñor cura? Venga él y el su cumpañeru tamién – tía/tiyatíu/tiyu : tratu de respetu de los hóvenis culos sus mayoris

Géneru y númiru

GÉNERU DE LOS SUSTANTIVUS

El géneru de los sustantivus é, á l’igual que n’español, bastanti sinciellu. Sólu ai que fihassi ena vocal: – Si acaba en u sedrá de géneru masculinu ó neutru – Si acaba en a sedrá de géneru hemininu – Si acaba en i ó en cunsunanti puei ser tantu masculinu cumu hemininu

Di siguru, cumu n’español, ái escecionis á istas reglas, piru la mayoría correspuéndensi culas españolas. Pa dir deprendiendu dalgunas de las escecionis diversas del castillanu presentamus ista lista paravras de géneru diversu:

– Los árvoris acabaus en cunsunanti suelin ser hemininus: la higal, la zerezal (ricuerdi que tien de pronunciassi cumu: /đeređal/), la castañal, la peral, la ñogal/a, la ciprés, la bruñal (tipu ciruelu)

– Dotrus hemininus: la clima, la engaña, la govierna (“gobierno, dirección”), la niéspera (“níspero”), la rimera (montón de cosas puestas unas sobri otras), la triguera, la fuelli, la calor, la fantasma, la reuma, la idioma, la puenti,

– Masculinus: el cerillu, el botu, l’acaciu, el cuñu, el desganu, l’esterqueru, el yemeru (“yema, botón”)

– Otras hormas masculinas desconocías en castillanu: el climi (“la clima”), el liebru (“liebri machu”)

Amás, en cántabru-estremeñu ciertas paravras utilízansi’n dambus génerus indistintamenti: l’açúcar, l’azeiti/l´aziti, el grahu-la graha, el buchetu – la bucheta (“hucha”), la havichuela – el havichuelu, las carantoñas – los carantoñus, l’esportiyu- la esportiya, el torviscu – la torvisca, la coç-el coci, la peç- el peci,… (peru: la cruzi, el haci, la vezi,… sólu tiein una horma correuta)

Otras paravras tiein un sinnificáu diferenti sigún que seyan masculinas ó hemininas:

cincha: correya pa suhetar l´albarda de los animalis cinchu: círculu metálicu pa reondeár el quisu cachu: troçu, piaçu (“dam’un cachu tarta”) cacha: ñalga; dambas partis del mangu d’una navaha corchu: colmena corcha: proutu sacáu de l’alcornoqui: corteça de l’alcornoqui cuernu: apéndici de la vaca cuerna: aparatu en horma d’embú pa meté-la carni de puercu ena tripa cuestu: cuesta pequeña cuesta: pendienti más grandi hacu: cavallu malu, pocu andaor haca: cavallu castráu langosta: animal marinu langostu: saltamontis ran: rana pequeña seriya: pieça de lona o goma que se coloca sobri l´alvarda sierru: sierra pequeña tináu: güertu tiná: custrución pa guardá-los animalis trancu: encallihonamientu dun ríu tranca: leñu, maera troncu: parti dun arvu tronca: troncu verdi

Otrus ehemplus típicus de cambeu di géneru sigún l’usu, horma ú tamañu son los siguientis: cuévanu-a, callehu-a, cámbaru-a, castru-a, carpanchu-a, llavihu-a, tahu-a, acevu-a, higeru-higal, cortezu-a, pinu-a, restrilu-a, torteru-a, amañizu-a, vallehu-a, raberu-a, peruhu-a, camberu-a, carrillu-a, conchu-a, tortu-a, anguilu-a, coz-a, deu-a, demoñu-a, garroti-a, granu-a, hacha-u, huncu-a, martillu-a, moscu-a, horacu-a, botella-u, bota-u, breval-a, miel-a, muher-u, trapu-a, panel-a, sábana-u, rabu-a, berezu-a, çapita-u, pez-a, puyu-a

Tamién dansi parehas del castillanu: güertu-güerta, charcu-charca,…

GÉNERU DE LOS AHETIVUS

El géneru de los ahetivus asseméhassi al de los sustantivus: – Acaban en –u condu acumpañan á nombris masculinus ó neutrus – Acaban en –a condu acumpañan á nombris hemininus. – Puein acabar en –i siendu’l nombri al qu’acumpañan masculinu o hemininu.

EL GÉNERU NEUTRU Ó NEUTRU DE MATERIA

En cántabru-estremeñu, amás del masculinu y el hemininu, los sustantivus puein presentar el llamáu neutru de materia. Ésti é un rahu que cumparti’l cántabru cul asturianu ó asturianu-leonés central y oriental, peru non cul leonés ú asturianu-leonés ucidental. Anque nel estremeñu y nel leonés nu se dé esti fenómenu’n tola su entiá cumu agora veremus, nel estremeñu sirragatinu (l’estremeñu más cunservaor) y nel asturianu-leonés de León, cerca d’Asturias y Cantabria, cunsérvassi una horma de neutru materia enos pronombris.

El neutru materia cunsisiti’n que los nombris non cuntavlis, “de materia”, en determinás pussicionis presentan una cuncordancia qui nu é masculina nin heminina. Peru nu puei izissi qu’el neutru seya un géneru, porqui tolos nombris ‘neutrus’ son al mesmu tiempu hemininus; el neutru nu s’opón al hemininu, sinón que cunvivi cun él.

El géneru neutru manifiéstassi enos ahetivus qu’acumpañan á los nombris hemininus non cuntavlis:

Assina: el neñu é malu, la mesa é mala, peru la maera é malu

El géneru neutru apaeç, altoncis, enos ahetivus qu’acumpañan á las paravras qui si refierin á cosas que nu son individualiçavlis, que nu puein cuntassi ú dividissi n’uniais.

L’apaición d’una cuncordancia’n neutru, á diferencia de lu que sucéi n’asturianu, nu é independienti de qu’el nombri seya masculinu ó hemininu: sólu si’l nombri é hemininu é pussivli osservá-la cundición de neutru (pola indistinción o-u en hinal de paravra, fenómenu nel qu’el cántabru-estremeñu s’assemeha á l’asturianu oriental). En siguiendu l’ehemplu anterior, el neñu é malu, peru el carbón é malu (pesie á qu’el carbón é incuntavli, nu pue distinguissi’l neutru del masculinu)

¿Cuándu apaiç el neutru?

La cuncordancia del nombri non cuntavli (ó “de materia”) cul ahetivu neutru dassi namás en pussicionis cuncretas:

– Ahetivu pospuestu, atrivutivu ó en función nominal; é izir, condu l’ahetivu va tres del nombri, nu enantis:

la leña secu

la lechi buinu

la maera quemáu

Si l’ahetivu si pon delantri’l nombri (pussición antipuesta), la cuncordancia neutra dessapaiç y l’ahetivu tién la horma heminina;

la seca leña

la buina lechi

la quemá maera

– Sólu enos nombris singularis. Enos pluralis nu essisti la cuncordancia neutra.

Nombris cun dobli pussiviliá

Ái nombris que puein riferissi genéricamenti á un cunhuntu non dividíu n’uniais, ó una classi, y por ellu ser nombris de materia ú cuntavlis y al tiempu riferissi á uniais polu que son tamién incuntavlis. Istus nombris suelin ser nombris cuntavlis (hemininus) que passan á espressar cunceutus non cuntavlis. Assina los nombris de fruta ú vegetalis presentan la dobli pussiviliá. La su cuncordancia sedrá’n neutru ó non sigún seyan una ú otra cosa:

La hoa seca (una hoa)/ la hoa secu (cunhuntu de hoas)

La lechi mala (ista lechi)/ la lechi malu (del cunhuntu de lechi, refiersi á aquél qui ta malu)

Ehemplus de nombris neutrus

Nombris non-cuntavlis qu’indican materia, cantiá indeterminá ú valor coleutivu:

l’arena, la lana, la genti, la lechi, la tierra, l’augua, la nuez, la cuahá, la maera, la manteca, la yerva, la carni, la fruta, la harina, la ropa, …

Otrus empleus del neutru

Amás d’enos ahetivus (rahu que sólu dassi nel cántabru), el neutru de materia puei escuchassi tamién nel estremeñu (y nel asturianuleonés lindanti cul cántabru) d’una horma más sutil, por mé los pronombris, aquellas paravras qui tan ‘por el nombri’, en sustituyéndulu). L’estremeñu sirragatinu (la variá más cunsirvaora de l’estremeñu), á diferencia del leonés cercanu á la frontera del cántabru, sólu mantién el neutru enos pronombris:

Lu utilíçassi pal acusativu, lu/le pal dativu (ái qui tiner cudiáu cun nu cunfundilu cul leísmu y luísmu):

Assina: la lechi lu vo trayer en botellasla maera lu vendu á un maereruai que lu cardar (la yerva), la ropa nu le sé doblar bien,…

NÚMIRU DE LOS SUSTANTIVUS

Masculinu:

– En –sombri, ombris ; peci, pecis – En –ushierru, hierrus ; carru, carrus – En –isflan, flanis ; alacrán, alacranis; labraor, labraoris

Hemininu:

– En –spuenti, puentis; – En –asneña, neñas ; sombra, sombras; idioma, idiomas – En –ishigal, higalis; possición, possicionis

SUSTANTIVUS AHETIVAUS

Cumpórtansi del mesmu mou que los sustantivus, polu que sólu tiendrá di vessi si son hemininus ú masculinus.

– Masculinu: los verdis, los buinus – Hemininu: las verdis, las buinas

NÚMIRU DE LOS AHETIVUS

– Masculinu: los verdis plaus; los neñus buinus – Femeninu: las verdis plaeras; las neñas buinas

Dotras custionis sintáuticas

PRONOMBRIS PERSONALIS ÁTONUS

cumplementu direutu cumplementu indireutu
1ª persona me / mi me / mi
singular 2ª persona te / ti te / ti
3ª persona m.lu f.la n.lu le / li
1ª persona nus / mus nus
plural 2ª persona vus vus
3ª persona m.lus f.las les
reflessivu se / si se / si, he- (pron.OD)

Hormas Aglutinás

Cántabru-Estremeñu
Latín
1ª persona megu / migu mecum
singular 2ª persona tegu / tigu tecum
3ª persona segu / sigu secum
1ª persona nogu / mogu mobiscum
plural 2ª persona vogu vobiscum
3ª persona segu / sigu secum

Ehemplus: venti megu, trúhussi sigu

É mu frecuenti nel cántabru-estremeñu que l’assitiamientu de los pronombris átonus nu seya igual que nel castillanu. Cumu nel leonés, la su colocación más común é tres del vervu (pospuestus): Tienlis ancá María Trúhulus ena nochi/nuchi Paíçmi que sí lu hadrá Daréyti’l dineru condu seyas buinu

Nel cántabru nu é normal la possición anicial pa los pronombris: ¿íhutilu?, y non ¿ti lu ihu?, peru issa última horma tampocu é incorreuta nista gramática, dáu qu’issa horma é más frecuenti nel estremeñu.

Á pesar de lu antiichu, ai custrucionis que nu puein hazessi cumu ena norma: Ihístimilu; peru: nu mi lu ihisti. Nu é correuta la frasi: *nu ihístimilu

Nel Valli’l Pas y ena sierra gateña las hormas antiguas son frecuentis: Nu lu pagandu, nu lu uviendu, cun ánimu di li cuntestar, ai que lu cuntar,…

ORACIONIS SUVORDINÁS

El cántabru-estremeñu válessi de la proclisis (assitiamientu de los pronombris delantri’l vervu) pa siñalá-la suvordinación:

Una frasi cumu:

hízuli la cumía

Si ta suvordiná cambia la su estrutura:

Izin que li hizu la cumía

CURDINACIÓN

Nu é ovligá la curdinación nel empregu de los pronombris en cántabru-estremeñu, puei utiliçassi cumu recursu ena oración: primeru mercólu y vendiólu luegu; tamién valdría: mercólu primeru y dimpués lu vendió.

LAS PREPOSICIONIS

á, anti, bahu, cabu, cu/cun, contra/escontra (ant. ‘escuentra’), de, dende/des, duranti, en, ente, hazia/haza, hasta, pa, por/po, sigún, sin/ensín, so, sobri, tres

– Cabu: d´usu puramenti literariu, oi s’emplega más “hunta”: descansava cabu/hunta´l muru la casa

– Pa: amás del su sinnificáu de direción andi si va, tamién sinnifica’l sitiu ondi si ta. Pacu va pa Cáceris; los futbolistas tan pa Castru

Tamién puei indicar prossimiá: Ta pa lluver

Y el tiempu’n qu’a de suceder argu: La nuvena sedrá pa Naviá

– Contra: s´usa tamién en lugar de cuantu nel lenguahi vulgar Contra más mi muevu, más mi dueli

– De: la d decai nel lenguahi palráu siempris qui sigua á una vocal y nu aiga pausa que los separi. N’ocasionis eha d’izissi ensín más la preposición. Delantri de casa; enfrenti l’egresia/elesia; enfrenti’l pueblu.

LOS ALVERVIUS

É mui típica la hormación d’alvervius diversus del castillanu á traviés l’avlativu –mentiluegumenti, quitamenti, mahamenti, pintamenti, guapamenti, ritamenti, seglamenti,

Lugaralreor, ondi, andi (á ondi), rapi, equí, eí, ellí, acá, allá/ullá, enriba, arriba, embahu, abahu, delantri, detrás, alantri, ondiquiera/uquiera, metá, dientru, huera, cerca, enfrenti, velequí, veleí, velellí, veluquí, veluí, velullí,…

Tiempucuandu/condu, ya, agora, antis, enantis, dispués/dimpués, endispués, luegu/luéu, ayer(i), antier, trassantiel/trahantiel, antidayer, trespassáu, ora, mañana, uguañu/huguañu, ugañazu, nunca, enhamás, siempri, aína, entá/tuavía/entuavia, altoncis/altonças/estuncis/enestoncis, tardi,… ayer de mañana suel izissi simplementi: ayer mañana

Moucumu, assina/ansina, assín/ansí, aína/aisna/entainar (prontu), bien, mal, rápiu, mihor, pior, sólu, talamenti, igual, mesmamenti, depriessa, apriessa, hamás, reziu (hartu), líqueamenti (sóla, únicamenti); ringla (rápiamenti), tenca (firmi ó remolón, según el lugar y el contestu ondi s’iga), …

Cantiácuantu/cuanti, munchu, mui/mu, pocu, avondu, bastanti, demassiáu, bien, tantu, tan, tala, talu, na, minus, más,

Afirmaciónsí, sida, craru, tamién, vramenti

Interrogacióncuándu, cómu, cuántu, qué, cuál/cuálu, o/u/óndi/undi/andi (ehemplu típicu passiegu: ¿Car o vas, om?, que nel restu’l dumiñu sedríe: ¿ándi vas, ombri?; la horma u suel utiliçassi más ena frasi hecha ¿u los? ), quién, qué,… *

Negaciónaperruchi, arruchi (sin na); cetutu (na, n’assolutu); harramplu (na); harrampu (apenas) [del got. HRAPON, “arrapo” en castillanu]; nu, non**, tampocu

Duvia/duldaacasu, quiciás, quiçá, quiciávis, igual

  • QUIN-QUIÉN, QUI-QUÉ,…

Las hormas reuzías dansi -cuandi si dan-, cumu é normal, enos cassus enos qui nu recivin l’acentu de la frasi:

quiru saber quién lu hizu, peru: quin lu aiga hechu, que lu iga ¿qué anduvisti hiziendu por ellí?, peru: essu qui m’izis nu tien sintíu

    • NU Y NON

Non úsassi pa negar assolutamenti y cun minor frecuencia cumu negación dun vervu. Nu emplégassi cuandu hazi cumpaña al vervu ó pronombri átonu que dél dependa.

¿Ta María? Non, nu ta ¿Assina ta buinu? Non, nu é correutu

LOS POSSESSIVUS

La utiliçación de l’artículu delantri’l possessivu é otru de los rahus carauterísticus del cántabru-estremeñu.

Hormas nominalis:

Un posseor:

Masculinu
Hemininu
Neutru
1ª persona míu / miyu mía / miya míu / miyu
2ª persona singular tuyu tuya tuyu
3ª persona suyu suya suyu
1ª persona míus / miyus mías / miyas
2ª persona plural tuyus tuyas
3ª persona suyus suyas

Varius posseoris:

Masculinu
Hemininu
Neutru
1ª persona nuestru / muestru nuestra / muestra nuestru / muestru
2ª persona singular vuestru vuestra vuestru
3ª persona suyu suya suyu
1ª persona nuestrus / muestrus nuestras / muestras
2ª persona plural vuestrus vuestras
3ª persona suyus suyas

Hormas alyacentis

En cántabru-estremeñu hazsi usu de l’artículu enantis del possessivu cuandu ésti acumpaña al nombri.

Un posseor:

ohetu posseíu
Masculinu
Hemininu
1ª persona el mi la mi
2ª persona singular el tu la tu
3ª persona el su la su
1ª persona los mis las mis
2ª persona plural los tus las tus
3ª persona los sus las sus

Varius posseoris:

ohetu posseíu
Masculinu
Hemininu
1ª persona el nuestru / muestru la nuestra / muestra
2ª persona singular el vuestru la vuestra
3ª persona el su la su
1ª persona los nuestrus / muestrus las nuestras / muestras
2ª persona plural los vuestrus las vuestras
3ª persona los sus las sus

Dos mous tiein las hormas alyacentis d’apaicer ena oración:

a) En función nominal:

Issa é la pomba mía Essi é’l pirriu míu

b) En función alyacenti:

Issa é la mi pomba Essi é’l mi pirriu

LOS INDEFINÍUS

Variavlis

avondu,-a, -us, as, bastanti, -s, -is daqué/dalqué dalgún, -a,-u,-as,-us nengún/ dengún, -u,-a,-as,-us dambus, dambas dellus, dellas demassiá,-s, demassiáu,-s entrambus, entrambas mesmu, -a,-us,-as munchu,-a,-us,-as otru,-a,-us,-as pocu, -a,-us,-as tal/ talu, tala,-us,-as tantu,-a,-us,-as tou, toa, tous/ to-, toas/ to- un,-a,-u,-as,-us

Invariavlis

ca cualquiera/ cualquier, cualisquiera/ cualisquier dalgu dalguien/ dalguin más minus na naidi

¡Repara!

Tal / talu: dambus sinnifican lu mesmu, peru talu nu puei emplegassi delantri’l nombri:

Un casu tal ó un casu talu

peru

Tal casu, y non *talu casu

En cántabru-estremeñu, tal varía nel géneru y númiru:

Una neña tala Cosas talas nu sucein á menú

Avondu: puei funcionar cumu ahetivu delantri ú tres del nombri. Normalmenti si ta antipuestu suel tiner el matíz de “suficienti, bastanti” y si ta tres dél suel sinnificar “munchu, bastanti”:

Ái genti avondu, ái avonda genti

Vervus

 

El de los vervus é un aspeçtu especialmenti ariu de la gramática, peru necessariu pa cumprender en profundiá ista palra.

PRINCIPALIS DIFERENCIAS CULOS VERVUS CASTILLANUS

La hormación de los vervus cul aussiliar aver é una carauterística propia castillana que ca fala trata de manera diversa. Assina, cumu las falas leonesas y galaicu-purtuésas, suelsi utiliçar tiner cumu aussiliar de passáu, si bien aver é tamién mu empregáu – repari qu’el cántabru-estremeñu é la palra más cercana al lugar de nacencia del castillanu- mentris que las catalanas y aragonesas orientalis usan el vervu dir.

INDICATIVU: HORMAS SIMPLIS

PRESENTI D´INDICATIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantu creu / creyu ríu / riyu
cantas cres ris
él canta crei ri
nusotrus cantamus cremus / creyemus rimus
vusotrus cantáis creis / creyéis rís
ellus cantan crein / creyin rin

HUTURU D´INDICATIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantaré creré riré
cantarás crerás rirás
él cantará crerá rirá
muhotrus cantaremus creremus riremus
vuhotrus cantaréis creréis riréis
ellus cantarán crerán rirán

PRETÉRITU IMPERFEUTU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantava creyiva / creyía ría
cantavas creyivas / creyías rías
él cantava creyiva / creyía ría
nusotrus cantávamus creyíamus ríamus
vusotrus cantávais creyíais ríais
ellus cantavan creyivan rían

PASSÁU SIMPLI

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo canté creí
cantasti / cantesti creisti / creyesti risti / riyesti
él cantó creyó riyó
muhotrus cantamus creyimus rimus
vuhotrus cantastis creyistis ristis
ellus cantarun / cantarin creyerun / creyerin riyerun / riyerin

CONDICIONAL

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantaríe creríe riríe
cantaríes creríes riríes
él cantaríe creríe riríe
muhotrus cantaríemus creríemus riríemus
vuhotrus cantaríeis creiríeis riríeis
ellus cantaríen creríen riríen

INDICATIVU: HORMAS CUMPUESTAS

Las hormas cumpuestas nu son tradicionalmenti usás enas idiomas ucientalis de la Península, y assina passa tamién nel cántabru-estremeñu, que toma avondu aussiliaris cumu dir ú tiner. Ensín embargu, pola su situación entremeya participa á menú de l’aussiliar típicu castillanu aver:

PRESENTI CUMPUESTU

ties/ as cantáu, ties/ as creyíu, ties/ as ríu

HUTURU CUMPUESTU

vas cantar, vas crer/ creyer, vas rir

PRETÉRITU PLUSCUAMPERFEÇTU

tenivas/ avías cantáu, tiníais/ avíais creyíu, tenivan/ avían ríu

PASSÁU PERFEÇTU

tuvisti/ uvísti cantáu, tuvístis/ uvistis creyíu, tuvun/ uvun ríu

CONDICIONAL CUMPUESTU

tindríe/ avríe cantáu, tindríemus/ avríemus creyíu, tindríemus/ avríemus ríu

SUHUNTIVU: HORMAS SIMPLIS

PRESENTI DE SUHUNTIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo canti creya riya
cantis creyas riyas
él canti creya riya
nusotrus cantemus creyamus riyamus
vusotrus cantéis creyáis riyáis
ellus cantin creyan riyan

PASSÁU DE SUHUNTIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantara/ cantassi creyera/ creyessi riyera/ riyessi
cantaras/ cantassis creyeras/ creyessis riyeras/ riyessis
él cantara/ cantassi creyera/ creyessi riyera/ riyessi
muhotrus cantáramus/ cantássimus creyéramus/ creyéssimus riyéramus/ riyéssimus
vuhotrus cantarais/ cantassis creyerais/ creyessis riyerais/ riyessis
ellus cantaran/ cantassin creyeran/ creyessin riyeran/ riyessin

HUTURU DE SUHUNTIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
yo cantari creyeri riyeri
cantaris creyeris riyeris
él cantari creyeri riyeri
nusotrus cantárimus creyérimus riyérimus
vusotrus cantaris creyeris riyeris
ellus cantarin creyerin riyerin

SUHUNTIVU: HORMAS CUMPUESTAS

PRESENTI CUMPUESTU

yo tenga/ aiga cantáu, yo tenga/ aiga creyíu, yo tenga/ aiga ríu

HUTURU CUMPUESTU

yo vaiga cantáu, yo vaiga creyíu, yo vaiga ríu

PASSÁU CUMPUESTU

yo tuvieri/ uvieri cantáu, yo tuvieri/ uvieri creyíu, yo tuvieri/ uvieri ríu

IMPERATIVU

Cantar
Crer / Creyer
Rir
tu canta crey riye
vuhotrus cantáy / cantadi creyéy / creyedi riyéy / riyedi

Del latín –ate > -ade > -adi / -ai, de horma semehanti á l’asturianu-leonés.

GERUNDIU

Hórmassi cula raíz de la primer persona del passáu simpli (ehemplu tuvi – tuviendu): Cantandu, creyendu, riyendu.

PARTICIPIU

SIMPLI

cantáu, creyíu, ríu

CUMPUESTU

tuviendu/ uviendu cantáu, tuviendu/ uviendu creyíu, tuviendu/ uviendu ríu

DOTRUS VERVUS CUNHUGAUS

DELLUS DATUS D’INTERÉS

– Primer persona de los vervus incoativus en –sc > –ç/-zconoçu, creça, escureça, aconteça, cueza, cunduza, prouza, induza, riúzu, amaneça, anocheça, luça, agraeçu,

– El presenti de la tercer persona del singular de ciertus vervus perdi la –i final nel cántabru, rahu qui mantiensi nel cántabru-estremeñu cumu más antigu: suel, iz, pon, cues, haz, cuez, paíç, tien, val, vien, duel, plaz/praz

– El perfeutu ena su tercer persona del plural tien á vegás una horma simpli y dotras apaíç apucupáu, y a vezis presenta una morfulogía arcaicaiçanti (ísta más propia de los lugaris más cunsirvaoris, el Valli’l Pas y la Sierra de Gata): truhun, hizun, vinun, ihun,…murrier, izier, hazier,…; enterrarin, pecharin, rumpierin,…

– Enas variais más cunservaoras puía osservassi non haz munchu tiempu las hormas antiguas: so, vo, to; (la –y é una adición de lugar, del “ibi” latinu) : vo llegámi, to á la vuelta la esquina,… En cántabru aún é frecuenti l’usu de la horma ero en vezi di soy

– Hormas vervalis di passáu arcaiçantis: vidi, vidu, hazedis, tenedis, entrásedis,…

– Dalgunus infinitivus camúan al respeitivi’l castillanu: goyer (“oir”), tusir (del lat. TUSSIRE), tuquir, retinglar (retiñir), suavicer, enflacar, encohecer, cucar (cutir), escullar/escullir (del lat. EXCURRERE)… É mu frecuenti l’infinitivu en –earllovisnear, cozinear, anhear, bocecear, goterear, manduquear, respostear, saltiquear, sopandear, terriquear, toquitear,...

– Culos vervus de conocencia usaus en horma negativa utilíçassi la horma suhuntiva: nu sé qué haiga, nu cumprendu qué quiera,…

– El tratamientu di rispetu si haz cul plural: comairi, tinís que passearsus más

Hormas irregularis y peculiaris

– Gerundius:

caendu, traíndu, leíndu, pusiendu, hiziendu, supiendu, diendu/indu/huendu, abrendu, ihendu,…

– Participius:

díu/didu,

– Huturus:

doldrá/dueldrá, sedrá, quedré, quedrán,…

– Passaus:

díu/didu, hurun/huerin, ihun/iherin, truhun/trahierin, hizun/hizierin,

– Suhuntivus:

duelga, suelga, güelga,

VERVUS SIMILARIS Á LOS CASTILLANUS PIRU DE SINNIFICÁU DIVERSU

– Aver: tien sintíu possessivu (aviendu munchus higus); funciona cumu ser (avemus dos germanus) y cumu tar (avíamus ellí munchus). Nu s’usa cumu aussiliar (*avemus hechu los deveris)

– Quear: tien el sintíu del vervu “dejar” castillanu y é transitivu (queé la llavi’n casa); cumu pronominal tien sintíu más bien d’olviar (queémi la llavi’n casa)

– Caer: “derramar, verter, tirar” generalmenti ensín querelu (caer un vasu d´augua, caer una mazeta)

– Coger: riferíu á personas, “nu cabi más genti” (nu cuegi más personas equí)

– Entrar: úsassi cul sinnificáu de “meter” (ái qu’entrá-la llavi ena fechaúra)

– Querer: usáu cumu semiaussiliar (paiciera qui quier lluver)

– Soñassi: é usáu cumu pronominal (luéu ti sueñas cun ellu)

– Andar: la perífrasi andar de + inf. tien el sintíu de “tar á puntu de” (anduvu de caessi)

– Sobrar: úsassi cumu transitivu (sobrasti avondu)

– Dir: “ir, marchar” (é impussivli cunfundí-las sus hormas vervalis culas del vervu izir)

– Tirar: quitar una cosa ú quitassi dun sitiu

Apostrofación

L´apostrofación é ún de los provlemas pa la normaliçación d’escritura más difícilis en cántabru-estremeñu, pola frecuencia y variá de las huñionis ente paravras que si dan nel lenguahi palráu. É impussibli amás d’antistéticu tratar di ripresentar tolos pussivlis apóstrofis cun paravras antipuestas y pospuestas, peru tampocu sedríe mu fiel á la lingua nu ripresentalu n’assolutu. Ansí pues, equí apresentamus unas regras qui trataremus de siguir enos muestrus escritus.

L´artículu determináu:

– La apostrófassi enantis de paravra qui comienci pola vocal –al´aziti, l´arena, …

– El s’apostrofa cuandu va siguíu de paravras que comiencin por vocal, ó sigui á paravras cominciás por vocal: Baila’l Pacu; canta’l páharu; la loba y l’alacrán; l’estilu

Pronombris mitisili

Apostrófansi cumu m´, t´, s´, cuandu li siguin paravras qu´entaman por vocal: ¿t´enteras?, m´escapé, s´arrastra

L´artículu indetermináu una:

Puéi apostrofassi cuandu li sigui paravra qu’entama pola vocal –a Un´alcantarilla, un’açá,…

Preposición de:

Apostrófassi cuandu li sigui paravra que comencia por vocal: Tenienti d´arcaldi, Valencia d´Alcántara,…

Preposición en:

– S’apostrofa del mesmu mou que l’artículu elEl ríu’n Meria; la casa n’Albaceti; n’ehandu’l tavacu

– Cula cunhunción nin nu s´escrevi la preposición en nin las hormas apocopás: Nina playa nina montaña (nin+ena), nin Benidorm nin Vaqueira (nin+en)

Preposición pa:

Apostrófassi  condu li sigui paravra que comienci por aTa p´Alicanti, p´arriba, p´al llanu

La cunhunción y el relativu que/qui:

Apostrófassi cuandu li sigui paravra qu´entami por vocal qu´empieci, qu´arrempuhi, qu´él

Nota: enhamás s´apostrofa nin l’interrogativu nin l’esclamativu qué

L´alverbiu nu:

Permítissi nel casu d´acumpañar á ostanti ena espressión: nu ostanti, qui s´escrivirá n´ostanti

Cuadru sintéticu:

el
la
lu
los
las
á
de/di del
pa pal
cun cul cula / cuna culu / cunu culos / cunus culas / cunas
en nel ena enu enos enas
por / pur pol / pul pola / pula polu / pulu polos / pulos polas / pulas
tou, toa,-s tol tola tolu tolos tolas
nus / nos nula nulu nulos nulas
mus / mos mula mulu mulos mulas
vos / vus vula vulu vulos vulas

Preposicionis en y de/di:

en de/di
un nun dun
ún nún dún
una nuna d’una*
unu nunu dunu
unus nunus dunus
unas nunas d’unas*
él nél dél
ella nella della
ellu nellu dellu
ellus nellus d’ellus*
ellas nellas dellas
aquel naquel daquel
aquella naquella d’aquella*
aquellu naquellu daquellu
aquellus naquellus daquellus
aquellas naquellas daquellas
esti / isti nesti / nisti desti / disti
ista / esta nista / nesta dista / desta
istu nistu distu
istus nistus distus
istas / estas nistas / nestas distas / destas
essi / issi nessi / nissi dessi / dissi
essa / issa nessa / nissa dessa / dissa
issu nissu dissu
issus nissus dissus
essas / issas nessas / nissas dessas / dissas
  • istas hormas utiliçan l’apóstrofi porqui ya essisti una paravra omófona: duna-s, daquella y dellus

tamién las hormas acentuás s’an d’apucupar: nésti, néssi, naquél, naquéllas, nístas,..

Autoris

Carlos Quiles Casas

Licencia

Image:somerights.png
Licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License
Las versionis web desti archivu son livris pa usus non comercialis y ensin trabahus derivaus cun reconocencia del su autor. Pregúntinus pa dotrus usus.
Las versiones web de este archivo son libres para usos no comerciales y sin trabajos derivados con reconocimiento de su autor. Pregúntenos para otros usos.
The Web versions of this file are free for non-commercial use and no derivative works with attribution. Ask for other uses.