Propuesta ortográfica de l’asturlheonés unifhicáu, segunda versión (2006)

Propuesta de ortografía para el ‘asturleonesa unificado’, segunda versión. Publicada en 2006 en la antigua Wiki de Iventia

La Propuesta ortográfica de l’asturlheonés unifhicáu trátassi namái dun intentu de normalización ortográfica del diasistema asturlheonés, istu yê, de l’asturianu-lheonés, del mirandés y del cántabru-estremeñu, los tres consideraus normalmente nel contestu internacional (ESPT) como lhingües (dialeutus) independientis, pertenecientis al subgrupu iberu-romanci asturlheonés. Fhasta huôi sólo l’asturianu y el mirandés fhizun propuestes ortográfhiques, dambes lhimitaes a los sous ámbitus lhocalis ó regionalis. Enjamás vai almitissi esta grafía unifhicada nes distintes comunidais implicaes, pero puei que s’alcuentri un modu de colhavorar a partir della.

La versión actual trata de reduzir l’impactu que sobre la primer versión tuvu la inclusión de rasgus lingüístivus y ortográficus mirandesis y lheonesis oucidentalis y cántabru-estremeñus. La nueva inclúi meyhores relhacionaes cun esti puntu pero tamién cun outrus mentaus poles persones que decidierun colavorar nogu nos últimus mesis.

Introduczión

La situación lhingüística nel oucidenti español (y na región de Tras-ls-Montes, en Pertual) yê hívrida. El vehículu general de comunicación nesta zona yê des de fhaz sieglus la lhingua española (o la pertuesa), nun solo pa la espressión escrita, sinón tamien pa la oral, provocando en tol antigu dominiu asturlheonés una mistura idiomática ensín comparancia cul restu de los antigus dialeutus lhatinus de la Península Ibérica.

Estes heterogénees fales asturlheoneses, pola súa dispersión, fhurun incapazis nel lhargor de los sieglus d’algamar un modelu únicu normativu na escritura, y nenguna variedá fhuôi capaz fhasta huôi d’imponer un prestigiu y una pujancia indispensavlis pa absorve-les outres, provlema agraváu pol ailhamientu social, físicu y políticu de les fales desti origin. Dende la Edá Media fhuôi, dempues del lhatín, el castellanu el que sirvió de vehículu unitariu ente tantes variedaes, y dió lhugar a numeroses palres en parte influyíes y en parte emparentaes cules variedais vizines. Assina, l’asturianu-lheonés oucidental asseméyhassi avondo al galaicu- portugués (el mirandés más al pertués) y el cántabru-estremeñu al castellanu.

Inclusu sobre les fales d’Asturies – de les que havitualmente se diz que convivin dos sistemes lhingüísticus estrañus ente sí pero mui afinis pola pertenencia al mesmu grupu de dialeutus lhatinus (los l.lamaus iberu-oucidentalis) – tamiên suel falassi de “variedá lhocal de l’español, válida solo pa relhacionis de curtiu alcanci, ‘pa andar per casa’. Carecin polo tanto los diversus dialeutus de rasgus diferencialis suficientis en cantidá y calidá pa estavlecer cun ellus una modalidá románica totalmente autónoma respeutu de l’español. La mayoría de los falantis ingenuos y non demasiáu cultivaus passa, cun mínimus matizis y ensín nengún esfhuerciu, duna espressión asturiana más o menus castellanizada a outru registru español nel que perduren rasgus asturianus”1.

Énte esta situación, agravada más aún nel restu del dominiu, nun puei concibissi una verdadeira normalización lhingüística centrada -como fhasta agora- nos lhímitis alministrativus de les diverses Comunidais Autónomes, anque seyen los d’Asturies, nin munchu menus a un determináu grupu de palres qu’algamun un determináu prestigiu pola cantidá de falantis, como yê’l casu de l’asturianu central, basi de l’estándar lhiterariu más essitosu enjamás creáu n’asturlheonés.

En definitiva, si se quier que cuayhi una normalización lhingüística verdadeiramente asturlheonesa s’han tener en cuenta tolos fenómenus lhingüísticus generalis conocíus, que huôi ya lo son avondo, y, polo que se sabi, en nengún casu homogéneus. Isto nun va implicar que l’asturianu (y más concretamente la norma afhitada pola A.Ll.A) nun vaiga poder usassi nos escritus esclusivamente asturianus (na poesía, na toponimia, na radiu asturiana), sinón que supón una normalización pénte una situación de división incomprensivli, de xeitu que tol dominiu pueda comunicassi medianti la lhingua (ojetivu principal de la mesma), manteniêndo los rasgus propius de ca dialeutu, pero conociendo nel camín los rasgus de les demás variedais, riqueza educativa impossivli cul actual sistema d’atención namái a los lhímitis alministrativus (y al castellanu normativu) na ensenhancia, en vezi d’a los lhingüísticus.

El modelu a seguir qu’equí pretendemus nun yê como’l de nenguna outra lhingua ibérica. La situación del galaicu-portugués y del catalán yê de reconocencia histórica – dambus cun creación lhiteraria enantes de l’usu general del castellanu nos respeutivus territorius, el pertués amás cun un Estáu que respalda la súa lhingua – y de pujancia y resistencia énte l’empuji de la norma común española nel passáu. Dotramiente, la de fala aragonesa yê una comunidá huôi mui lhimitada, siendo’l provlema al que s’enfrenta, más que la normalización dun idioma, el de lhograr l’atención del restu de la súa comunidá alministrativa pola defhensa duna variedá lhingüística histórica.

L’asturlheonés, pol contrariu, yê una lhingua esparzida pelos más estremaus territorius cun fenómenus fonéticus diversus y sentimientus alcuentraus al respeutivi dunes variedaes diferentes (en mayor o menor medida) de l’español y mui distintes ente sí, pero en cualquier casu cun falantis desseosus d’afhitar una manera de proteger el patrimoniu cultural tan inmensu que supón, ensín sacrificar tampouco la súa variedá lhocal o regional.

L’eixemplu de la normalización de l’A.Ll.A. yê la preva del desseu tan intensu que fhaz de la comunidá alministrativa más variada no lhingüístico del territoriu asturlheonés, Asturies, la única que sigui una norma, aun siendo ésta duna variedá concreta – y non una mistura ente varies, como aconseyhen les múltiples diferencies. Les ‘lhingües’ afhitaes fhasta’l momentu (‘asturianu’, ‘cantabriegu’, ‘llionés’, ‘mirandés’, ‘estremeñu’,…) nun son tales, sinón espressiones dun mesmu dialeutu históricu lhatinu más o menus castellanizáu (ó portuguesizáu), dividíu y escondíu nel olvíu rural y domésticu, y agora eleváu a l’ámbitu políticu cun mayor o menor fortuna.

Nenguna variedá por sí sola tien nin tendrá nunca entidá suficienti pa ser considerada lhingua, haiga o non “oficialidá” -nel grau que seya- nes distintes alministracionis. Nun yê sinón en juñendo los retaçus históricus que s’ha lhogra-la verdadeira lhingua que s’escuendi tres duna fachada de “dialeutus castellanus”. La situación del gallegu (que yê provavlemente ún de los factoris políticus causantis de la confusión na Península ente territoriu alministrativu – territoriu lhingüísticu) yê especial, pola dificultá d’afhitar una norma común cul portugués agora qu’ésti yê consideráu la lhingua estándar. Tous puedin ver que dambus nun son sinón variedais duna mesma lhingua, pero la realidá política impón una solución que nun yê viavli pa les outres variedais peninsularis (como’l ‘valencianu’, el ‘balear’ o el ‘mirandés’ por poner dellos eixemplus).

L’asturlheonés yê ensín dulda la lhingua peninsular cun mayoris perspectives de dessarrollu pa fhazia’l fhuturu, cun una comunidá de falantis activus y passivus possivli de más de 3,5 millonis (ensín conta-los emigraus, avondo numerosus de les regionis asturlheoneses) cula suma de les regionis o aún se fala. Los falantis activus provavlemente ñon puedan contassi en munchu más de 600.000, siendo alredor meyu millón d’Asturies, diez mil de Miranda y el restu de los vieyhus de la Cantabria y la Palencia montañeses, Lheón, Zamora, Salamanca y Cáceres, provincies onde sólo la población de cierta edá lu palra cun habitualidá, y en toes partis más o menus misturáu cul castellanu o el galaicu-pertués), cun una actitú moderna de cierta comprensión y aceptación social y en menor medida institucional del fheichu lhingüísticu diferenciáu y dessapartáu del campu políticu tantu n’Asturies como en Pertual – pesie a la falta d’apueyu a la oficialidá, isso yê outru provlema-, amás duna situación económica favoravli a una implantación de l’asturlheonés nos medius de comunicación de masses.

El bilhingüísmu yê huôi por fin entendíu pola mayoría de persones cultes como un factor enriquecedor y conservador del patrimoniu cultural propiu, amás duna fhorma bien simpli de comprende-les outres variedais lhingüístiques cercanes, cula facilidá que isso lleva segu pal deprendizagi d’outres lhingües, non sólo d’origin lhatinu, sinón indoeuropéu en general.

Dialeutus

  • Asturlheonés (Astlhe. en mayúscules): refiersi a tol dominiu asturlheonés en sintíu estrictu, ensín contar culos falaris d’influyencia (castellanus o galaicu-pertuesis, veya embaixo). Puei dividissi n’asturianu-lheonés y cántabru-estremeñu de fhorma general.

Asturianu-lheonés

  • asturianu (ast.): refiersi a l’asturianu d’Asturies. Nél puedin distinguissi l’asturianu oucidental (ast.oc.) – incluyendo Babia y Llaciana, en Lheón -, l’asturianu central (ast.ce), basi de la norma escrita actual, y l’oriental (ast.or), fhasta los conceyhus de fala cántabra . El sou estáu de conservación yê persaludavli en comparancia cul restu’l dominiu, mientres que la conciencia social del falanti non yê mala.
  • lheonés (lhe.): inclúi l’asturlheonés de l’Altu Bierçu (nel Baixu Bierçu fálassi gallegu) y Maragatería –tamiên nomáu bierçanu (bier.), el senabrés (san.), dende Senabria dica los falaris rayanus de Guadramilés, Riodonés y de Petisqueira y Deilão, en Portuàl, y el lheonés central (lhe.ce.) dende la fronteira d’Asturies cun Lheón fhasta les lhocalidais zamoranes de cerca’l Duôru na zona d’Aliste y Villarino tres la Sierra. Consérvassi tamién el lheonés oriental (lhe.or.) en Valdeón y Sajambri al noresti, y na Ribera del Duôru (Les Arribes) al sur, nel noroesti salmantinu. La conciencia social yê avondo peor que la d’Asturies y el númeru de falantis enverneci cul passu de los anhus, ensin qu’haiga relevu generacional.
  • mirandés (mir.) y sendinés (sen.): fálassi en conceyhus repartíus peles comarques pertueses de Miranda do Douro, Vimioso y Mogadouro. Tien reconocencia de lhingua junta’l pertués.

 

Cántabru-estremeñu

  • cántabru (can.): fálassi dende los conceyhus asturianus orientalis de Peña Mellera Alta y Baxa, Llanes y Ribadedeva, passando pela comarca de la Montaña Palentina, la comarca cántabra de Liébana y pela zona oriental del ríu Saja fhasta’l mar, si biên la súa influyencia puei apreciassi en siguiendo la costa dica la fronteira cul País Vascu. La súa situación yê de castellanización avançada de les generacionis más jóvenis y regressión de los rasgus propius, falta en dellos casus conciencia popular de falar una variedá independiente. El passiegu (pas.) yê una fala cántabra mui arcaiçanti, s’estiendi pela comarca del Pas dica la zona montañosa colhindanti cun Burgus. La conciencia nun yê buôna, pero l’estáu de conservación nun yê tampoucu de dessapaición inmediata.
  • estremeñu (est.): comprendi los falaris de ciertes zones de l’antigua Estremadura lheonesa y de la Trassierra (les actualis Salamanca y Cáceris respectivamente). Se fala nes comarques d’El Rebollar y lhíndis sur de Salamanca, y nes comarques estremeñes de Sierra de Gata, Hurdes, Guihu de Santa Bárbara, Valli d’Alagón y Riberus de Taju-Alagón, amás doutrus municipius colhindantis (altustremeñu oriental) y les fales de Berçocana y Mairoñera más al sur, de marcada influyencia asturlheonesa no fonético. Sólo los más vieyhus lu falen y essisti una falta absoluta de conciencia lhingüística, devíu a la desconocencia de la essistencia e historia de l’asturlheonés na Comunidá.

 

Falaris d’influyencia asturlheonesa:

 

Galaicu-pertueses

  • Fala d’entrambasauguas (eon.): galaicu-pertués d’Asturies faláu ente l’Eo y el Navia (esceptu los conceyhus de Taramundi, Santiso de Abres, sur de A Veiga y la parroquia de Os Coutos d’Ibias, onde se fala gallegu esterior), amás de zones de Galicia y Lheón.
  • Fala de Xálima (xal.): galaicu-pertués de los conceyhus cacereñus d’Ellas, Sa Martín de Trevellu y Valverdi du Fresnu, d’influyencia cántabru-estremeña. La fala de Sa Martín, nomada mañegu, yê la más lheonesa de toes.

 

Castellanes

  • Castúo (cas.): cun esti ñomi desígnassi a los antiguos meyu y baixu estremeñu, huôi falaris castellanus meridionalis d’influyencia lheonesa, uguañu fales misturaes cántabru-estremeñes y castellanes. Puei escuichassi a l’oesti de la vía de la Prata a partir del Taju dica la Sierra d’Aracena, en Huelva, mientres que a l’esti de la vía solo puedin goyissi restus d’influyencia.
  • Barranqueñu (bar.): variedá lhingüística fronteiriza ente’l pertués y el baixu estremeñu, faláu na lhocalidá de Barrancus, na fronteira lusu- española na juntancia de les fronteres d’Estremadura y Andalucía.

 

Notes:

  1. Generalmente van preferissi les fhormes asturianes centralis cuando se duldi ente varies, pero nos casus de realización fonética de ciertes fhormes antigües (especialmente nel mirandés, lheonés o cántabru-estremeñu) van preferissi éstes. Amás, nos grupus de más duna solución, si una delles yê compativli cules outres (por eixemplu na possivli ditongación decrecienti de -o en -ou, o la presencia o ñon duna -i énte -x) s’escueyhi la fhorma más lharga, de fhorma que pueda pronunciassi o ñon según el falanti. Si les dúes solucionis son incompativlis na escritura, o biên s’escueyhi un grupu alternativu que señali la dobli possivilidá (como nel casu de la oposición lleiti-lleiche-lleche-lechi resueltu en lheichi) o s’escueyhi simplemente una delles (plural fhemenín –es).
  2. La sección de pronuncia preferida nun yê pa tóu momentu nel que se fala asturlheonés (isso diríe escontra l’ojetivu del mantenimientu de la riqueza lhingüística propia de ca región), sinón nel casu por eixemplu de que quisiera fhazessi un meyu de comunicación n’audiu pa tol dominiu, momentu nel que fhadrá falta tamién un modelu de pronuncia a seguir.
  3. Nos elementus nos que nun s’entra nesta propuesta ortográfica yê en principiu -salvu possivlis olvíus – porque han segui-la norma fheicha pola Academia de la Llingua Asturiana na súa Gramática.
  4. De cualquiera fhorma, esti escritu nun puei ser definitivu, pues ta algamáu por una sola persona y yê una de les primeres versionis, l.lena de fallus y necessitada d’infinidá d’adicionis y correccionis ensín duvia denguna. Yê’l tiêmpu’l que dirá puliêndolu y el que havrá dizir si esta opción yêra la buôna, o yêra meyhor deixar que ca comunidá de falantis creara la súa lhingua particular, opción más senciella y menus polémica

Vocalis

Diptongus

 

-ie (de la -E, -AE lhatina), crecienti

Pronuncies possivlis: e (Astlhe n’ocasionis), ie (Astlhe general, menos mir), íe (mir, san), i (sen, pas, est.)

Grafía preferida: ie

Eixemplu. culievraculevra, culievra, culíevra, culivra

Otrus: diez, tien, cien, pie, amariellu, priessa, castiellu, escudiella, riestra, viespora, aviespa, tiesta, orieganu, nien, siempre, oriella,…

Escepcionis (cun iê):

yêra (era), yê (é), …

 

-uo (de la -O lhatina), crecienti

Pronuncies possivlis: o (Astlhe), uo (esporádicamente ast, est y lheo), úo (mir, san), ue (Astlhe menos mir), ua (pixuetu, esporádicu nel restu del dominiu), u (Sen.)

Grafía preferida: ue

Eixemplu. suenhar: sonhar, suonhar, súonhar, suenhar, suanhar, sunhar

Otrus: alcuentrar, propuesta, nuevu, fueya, suegra, cueva,…

Escepcionis (cun –ûo):

fhuônti, puônti, huôi, uôyhu, buôna

Esplicación: la non ditongación (mantenimiênto de –o) yê perfrecuente en diverses situacionis -por eixemplu énte nasal n’asturianu, como nes palhavres “fonte” y “ponte”, “bono”- y cuasi les úniques conocíes en mirandés son –úoy –o (y tamiên en parti nel senabrés), polo que ensin duvia la fhorma que meyhor recueyhi toes estes possivilidaes yê -uô (como na propuesta ortográfica mirandesa).

 

-ei, decrecienti

Pronuncies possivlis: ei (Astlhe.ou.), e (Astlhe)

Grafía preferida: ei

Eixemplu. cabreiru: cabreru, cabreiru

Otrus: cabreiru, veiga, manteiga, carreiru, caldeiru, primeiru, terceiru,…

 

-ou, decrecienti

Pronuncies possivlis: ou (Ast.ou.); o, n’ocasiones u (Astlhe)

Grafía preferida: o

Eixemplu. robar: robar, roubar

Otrus: cosa, poco, hubi, truxi, otru,…

Nota: énte les fhormes que puedin diptongar –ou y –, s’escueyhi esta última: lhuegu (y ñon lhogu), Duôru (y ñon Doru),…

 

-uei, crecienti y decrecienti

Pronuncies possivlis: uei (Astlhe. ou), ue (Astlhe) oi (Astlhe. ou), ui (mir)

Grafía preferida: ue

Eixemplu. dempuésdespués/dempués, despueis/dempueis, despois, despuis

Outrus: cueru (cuôiru),….

 

y (del lhat. ET)

Pronuncies possivlis: ya, ye (Astlhe. ou), i (Astlhe), e (lhe, mir)

Grafía preferida: y

Esplicación brevi: La conjunción copulativa lhatina ET ‘y’ ta nel origin de la que usen les lhingües romániques: el francés la conserva tal cuala ‘et’, l’italianu y el galaicu-portuès usen ‘e’, mientres que l’asturianu (y les fales de la mesma raigami) vacilen énte ‘i’ (general), ‘e’ (vacilanti anque mayoritariu nel asturianu oucidental y esclusivu nel mirandés, nésti pola influyencia de la lhingua nacional). Dende’l sieglu XVI ya l’antigu ET pronúnciassi ‘i’ n’España (salvu nos casus que perduren fhasta huôi énte vocal i-, onde s’utiliza ‘e’), pero la toma de la y griega tien más de ver cul esfhuerciu de la emprenta na Edá Meya p’afhitar una lhigación atractiva de la –e y de la –t nel grupu ET. Assina, dúes fhormes s’impussun nel passáu: la más antigua ‘&’ y una fhorma assemeyhada a un 7. ¿Y qué lhetra del alfabetu tien una pronuncia ‘i’ y s’assemeyha a dichu númberu? La y griega fhuôi aceptada generalmente dende 1726 nos escritus españolis pa la escritura del nuevu “i”. Ensin embargu, nesti asturianu unifhicáu nun yê tan fácil acepta-la dobli escritura “e”-“y” según que la lhetra siguienti seya una -i o non (yê dizir, según que se pronuncie ‘e’-‘i’), sinón que pa la unifhicación correcta de la escritura (pola variedá de la pronuncia), la conjunción copulativa deverá ser siempres escrita assina, seya cual seya la pronuncia del falanti: “el pan y l’augua” (pronunciáu “el pan i l’augua”, “el pan e l’augua” o “el pan ya/ye l’augua”); “Juan y Ignaciu” (pronunciáu “Juan e Ignaciu” o “Juan ya/ye Ignaciu”)

 

Vocalis fhinalis de singular

 

-u (nomis y axetivus masculinus)

Pronuncies possivlis: u (ast ce. y or, lheo, can, est, mir. tres de yod, xal, bar), ö (Ast. ou, mir. nel restu casus, cas)

Grafía preferida: u

Eixemplu. pollu: pollu, pollö

Outrus: caldu, pelu, pozu, fhondu, fhíu, mundiu, curtiu,…

 

-o (alvervius y neutrus de materia)

Pronuncies possivlis: o (ast.ce), u (ast.or, lheo, can, pas, est)

Grafía preferida: o

Eixemplu. baixo: baixo, baixö, baixu

Outrus: fhierro duro, cuando, oicho,…

 

-i (nomis y axetivus, masculinus y fhemeninus)

Pronuncies possivlis: i (Astlhe gral.) e (ast, lhe ‘cultus’)

Grafía preferida: i

Eixemplu. calli: calli/cai, calle

Outrus: esti, nuevi, parti, homi, fhami, lhumi, tardi, ayeri, …

 

-a (fhemenín singular)

Pronuncies possivlis: a (Astlhe gral.), ä (pas), e (mir, lhe. ou, pas)

Grafía preferida: a (asturiana central)

Eixemplu. día: día, diä, díe

Outrus: mia, María, dúas, tía,…

 

-e (alvervius)

Pronuncies possivlis: e (Astlhe), i (est, can y resto Astlhe esporádicamente)

Pronuncia preferida: e

Eixemplu. constantemente: constantemente, constantementi, constantimenti

Outrus: lhoñe, tarde, talamente,…

Nota brevi: esta diferenciación ñon tien de ver cula realización fonética voluntaria de la distinción e-i en dalgún lhugar, sinón cul fheichu de que la realización como –i de la vocal fhinal del ñomi yê un rasgu general (más o menus esparzíu), mientres que nos alverbius sólo se pronuncien como -i nes regiones onde’l piesl.láu vocálicu yê general, como nel cántabru-estremeñu.

 

Les fhormes finales mirandeses -ade

Les fhormes finales mirandeses –ade (verdade, cidade, metade,…), propies del pertués, ñon se respeten na escritura: verdá, ciudá/cidá, metá,

 

Vocalis fhinalis de plural:

 

-us (masculín plural)

Pronuncies possivlis: us (lhe, pas, est); os (ast, can, mir)

Grafía preferida: us

Eixemplu. collacius: collacius, collacios

Outrus: perrus, lhombus, carrus, lhivrus, lhobus, …

 

-es (fhemenín plural)

Pronuncies possivlis: es (zones del ast.ce. y or., lhe. en fala de San Ciprián, pas., est. en palra d’El Rebollar), äs (pas), as (restu)

Grafía preferida: es

Eixemplu. cambes: cambes, cambës, cambas

Outrus: riestres, aviespes, perres, cases, coses, roses, freses,…

 

-is (masculín plural)

Pronuncies possivlis: is (est, pas, Astlhe general); es (Astlhe)

Grafía preferida: is

Eixemplu. normalis: normales, normalis

Outrus: alredoris, liveralis, árboris, calcis,...

Nota: el mirandés pierdi la –e– nos pluralis de ñomis y ajetivus finaus en –lspañols, panals, animals,…, pero essi fenómenu ñon se recueyhi na escritura.

 

Outres vocales finales

 

Terminaciones -i del lhatinu -e

Los sous restus puedin alcuentrassi’n tol dominiu

Eixemplu. redi: redi, rede

Outrus: vozi, peci/pexi, fhoci, fhaci, cruzi (“cruz” en castellanu, que se da junta cruci, “cruce” n’asturlheonés), tosi, vezi (junta vegada), sedi, vidi,…

 

Terminaciones -in, -inu

Possivlis: –in (ast, lhe, sen), inu (mir, san, est, can, pas) [dambes terminaciones puedin dassi en tolos territorius, pero ún de los dos tien preferencia so l’outru nellos]

Fhorma preferida: nenguna

Eixemplu. camín, caminu

Outrus: sobrín, lhin, pairín, molín, fhemenín,…

 

La -e paragógica

La –e paragógica (perfrecuenti nel mirandés y propiu tamién del dominiu asturianu oucidental) nun se mantién na escritura: cantare, falare, comere, ruômpere, spañole, formale, favare…

 

-enu

Pronuncies possivlis: en (ast. ou), enu (Astlhe)

Grafía preferida: enu (asturiana central)

Eixemplu. centenu: centenu, centén

Otrus: chen, terrén,…

 

-in

Pronuncies possivlis: e (Astlhe.ou gral), i (Astlhe. ou. esporádicamente), en (ast.gral, mir), in (est, pas)

Grafía preferida: in

Eixemplu. originorigen, orige, origin, origi

Outrus: margin, …

 

Vocalis anicialis

 

es-

Pronuncies possivlis: es (Astlhe), s (mir)

Grafía preferida: es

Eixemplu. esplicar: esplicar, splicar

Outrus: estreichu, espeyhu, esperar, estrañu,…

Excepción: vervu tar (del lat. STARE), nun se pronuncia n’absoluto salvu nel mirandés (stare).

 

en-, in-, an- (neutralización de les sílaves anicialis)

Puedin escrivissi toles variedais.

Eixemplu: importante: importante, amportante, emportante

Otrus: antre, ampeçar, aniciu, emprentar,..

 

nel, na, no, nes, nos (fhormes aglutinaes)

Pronuncies possivlis: na, no, nes, nos (ast, lhe) ena, eno, enes, eno (can, est, lhe, bar, mañegu)

Grafía preferida: na, no, nes, nos

cun (del lhat. CUM) y fhormes cun-, con-

Pronuncies possivlis: cun (mir, est, pas, Astlhe gral., xal), con (Astlhe)

Pronuncia preferida: cuncon

Eixemplus. concurrer: concurrer, cuncurrer

Otrus: consecuencia, continuar, convalidar, contingenti, convalescencia, conversar, convencer,…

Escepción: cuntigu, cunsigu, cunmigu (junta les fhormes megu/migu, tegu/tigu, segu/sigu)

Nota. fhormes aglutinaes: cul, cula, culo, cules, culos (diferenti de culus)

 

cu- (de les fhormes coo-)

Eixemplus: cuperare, cubertón (del lhat. COOPERTORIUM), …

 

Desendolqui de -uau y yodi

 

Dessarrollu de yodi énte x, énte ñ/nh y énte -ll/-yh

Dessarrollu de yodi (propia del Astlhe. ou)énte x mantiensi na escritura, pero énte ñ/nh y –ll/-yh non; úsansi nesti casu solo nos testos desta zona.

Eixemplu. deixar: dexar/dehar, deixar

Outrus: eixemplu, embaixo, abeyha/abeiyha, aquella/aqueilla, teyha/teiyha, …

 

Desendolqui d’uau y yodi énte -g-

Eixemplus: augua, auguardar, yeugua

 

Yodi epéntica

Dada en tol dominiu de fhorma general. S’escrivi siempres.

Eixemplus. curtiu: curtiu, curtu

Outrus: fhuercia, matancia, mundiu, segurancia, unturia, grancia, urnia, esperancia, fholgancia, esturniu, comparancia, gociu, lhavrancia…

 

Yodi anti-hiática

S’escrivi como -y pesie a que la pronuncia pueda ser de -i na fastera oucidental.

Eixemplu. ideya: ideya, ideia, idea

Otrus: creyer, (g)oyer, trayer, trayer, construyir, influyir,…

 

Fhormes

 

Fhormes demostratives:

a) isto/aquisto, isso/aquisso, aquillo; istus/estus (estis/aquestis), issus/essus (essis/aquessis), aquillus/aquellus (aquellis)

b) esti/aquesti, essi/aquessi, aquel/aquelli; istus/estus (estis/aquestis), issus/essus (essis/aquessis) aquillus/aquellus (aquellis)

c) esta/aquesta, essa/aquesta, aquella; estes/aquestes, esses/aquesses, aquelles

 

Fhormes possessives átones

a) mio/mi, mios/mis (ast.ce. mio-mios; mir: miu-mius; ast.ou: miou/mieu, mious/mieus; can,pas,est: mi, mis)

b) mía, míes (ast.ce: mia-mies; mir: mie-mies; ast.ou: mia/mias; can,pas,est: mi, mis)

c) to, tos; so, sos (ast.ce.: to, so; Ast.ou: tou, sou; restu dominiu: tu, su)

d) to, tos; so, sos (ast.ce: to, so; Ast.ou: túa, súa; restu dominiu: tu, su)

e) nuestru/nuessu, vuestru/vuessu (mir, san: nuossu, vuossu; restu dominiu: nuessu, vuessu / nuestru, vuestru)

 

Fhormes personalis

a) yo (Astlhe ou. you; restu Ast: yo)

b) fhormes tóniques nos/mos y vos, fhormes átones –nus/-mus y –vus

c) dativu –lhy, –lhys (ast.ce: –y, -yos; mir, lheo: –le,-les; Ast.ou: –l.le/-y,-l.les/-ys; est,can,pas: –li,-lis)

d) acusativus lo, le; pospuestus –lu, -li

d) reflessivu se; pospuestu –si

Consonantis

Sonores y sordes

 

Distinción v-b

Pronuncies possivles: b (Astlheo), b-B (Est. en Garrovillas y Serradilla)

Grafía preferida: v-b (distinción)

Eixemplu. cabeça: caBeça, cabeça

Otrus: cabra, concibir, cabu, cabellu, acabanti, ribera, abeyha, lhobu, cubrir, calabaça, cabanha, abril, dobli, subir, sabón, obra, pueblu, sobrar, sobre, saber, lhiebri,… pero: escrivir, palhavra, possivli, bever, vervu…. y tamién tres de –m, –t, y en general cuando la pronuncia seya necessariamente oclusiva: lhombu, camba, lhamber, gambón, númberu (ast.), ambiciosu, palomba, fútbol,

Notes: La distinción ñon yê realmente de b-v, sinón de b-B (b oclusiva provenienti de la sonorización del lhatinu –p. Creyemus ñecessaria la so conservación na escritura pesie a non ser generalis na pronuncia, pa la consecución de l’ojetivu general del mantenimientu de los rasgus propius regionalis. Yê amás difícil fhazelu dotra manera, ya que tanto l’español como’l pertués tienin sistemes diferentis de distinción b-v, polo que lo que lhys puei paecer a los españolis fácil na escritura puei ser mui difícil de seguir pa los portuguesis, y lo mesmu nel casu contrariu. La única fhorma d’arreglar esti provlema -de non haver distinción- sedríe la d’escrivir tóu cun b (como nalgunes de les propuestes ortográfiques mirandeses y la norma de l’aragonés por eixemplu, dambes quiziaves demasiáu simplistes y de poca raigami histórica).

La b– anicial nes fhormes compuestes nun se camuda a –v pesie a la so pronuncia: baixo-debaixo-rebaixar, bautizar-rebautizar, basi-rebasar, buscar-rebuscar,…

Na escritura de lhugaris tamién s’escrivi en principiu cul so ñomi original: Senabria, Cantabria, Córdoba, Arabia, 

 

Distinción de sordes-sonores: ss-s y c/ç-z

Pronuncies possivlis: ss-s (est,mir), c-d (est., restos en Astlheo); ç-z (mir)

Grafía preferida: s-ssc-z

Eixemplu. casa: casa, cassa ; riqueza: riqueza, riqueça

Casus de s sonora: cosa, quesu, casar (contrayer matrimoniu), camisa, igresia/iglesia, casu, fasi, mesa, coser, mesis, rosa, cuasi, …

Casus de ss sorda: passar, miesses, priessa, rompessi, processu, cassación (cassar una sentencia), cassinu, …

Casus de zfhazer (fader/faer), cabeza (alternando cun cabeça), vizín, azéu, corazón, chorizu, taza, mozu, nazarenu, azeiti, porrazu, tortazu, zagal, fhuzicu, cozina, cereza, razón, cozer, lhuzi, dezena, vezis, cazar, rizu, dizir, tizón, zorra, vozi, azul, alazena, quinzi, dozi/dolzi, onzi, traduzir, seduzir, conduzir, maximizar, caracterizar, naturaleza, fiereza….

Casus de ççapatu, choça, cien, ciegu, açada, mançana, justicia (pero justeza), ñacer, poçu, cebada,…

Notes:

Casus de z-ç final: se mantién z según la fhorma nos pluralis o la etimología: capaz-capazis, diez-diezis, perdiç-perdicis, alfereç-alférecis, Badajoç-badajocensi,

Pronuncia: nel casu de la distinción ente ss-s puei dizissi que nun hai mayor provlema na pronuncia, pues yê una distinción entre s sorda (articulada de maneira diversa según la fala) y s sonora como la pertuesa o la catalana. Ensín embargu, nel casu de la distinción c-ç/z, l’articulación yê distinta nel estremeñu (y nos restus de les demás variedaes asturlheoneses) y nel mirandés. Nesti últimu, la distinción fhazsi ente la “s beirão” y una zeta apicoalveolar sonora, mientres qu’el sistema qu’amuestra’l restu de l’asturlheonés comprendi una distinción ente c castellana y una z assemeyada al soníu duna -d intervocálica, distinción que aún conserven varies lhocalidaes salmantines y estremeñes.

Restus duna z (como d) nel restu del dominiu: esparder, fhader (cuya –d– decai n’avondus casus, l.legandu a pronunciassi faer o inclusu her en zones de Salamanca), fhudicu, torrédinu, espelurdiar, …

 

Distinción de sonores y sordes j-g-x-h

Pronuncies possivlis: j-g-x (mir); x-y (ast, lheo); h-y (can, pas, est)

Grafía preferida: la tradicional, con j-g-x

Eixemplu. juntar: juntar, xuntar, huntar

Otrus casus: ligeru, garagi, viagi, genti, jugu, juegu, junhir, José,…

Nota: La pronuncia de les antigües sonores j-g como les sordes x o h vien provavlemente determinada pola articulación de la f– anicial lhatina, que al aspirassi provoca l’assimilación del fonema x a l’aspiración anicial. Desta manera, yê evidenti la relhación ente l’aspiración de la f– anicial (can, pas, est) y la realización de dellos fonemes relhacionaus (j-gyh: ver más embaixo)

Escepcionis: ayudar (non el mirandés ajudar), fhuyir (non el mirandésfhujir),… Les escepcionis dansi namái nos casus nos qu’el mirandés paeç dir cula norma pertuesa al tiempu que les otres variedaes siguin una norma diversa.

 

Consonantis anicialis

 

lh (palatalización de la l- inicial lhatina)

Pronuncies possivlis: ll/ts (mir. en general, ast, lhe, eo.or); l (mir. en dellos casus, sen, can, pas, est, lhe rayanu)

Grafía preferida: lh

Eixemplu. lhuna: tsuna, lluna, luna

Outrus casus: lhinu, lhobu, lhuzi, lhoñi, lhau, lheichi, lhombu, lhana, lhingua,…

Notes: Les fhormes que palatalizen en tóu casu s’escrivin cun dobli –lllevar, llanta, apellar, detallar, callar, calli,... Assina como les fhormes en –iellu, –iellagarrapiellu, escondidielles, chuichiellu,… Tamién puein escrivissi llamber, llombu ó llandi ente otres, comunis a asturianu-llionés y a cántabru-estremeñu.

 

fh (de muinchus casus de la F- lhatina, anicial o ñon)

Pronuncies possivlis: f (ast ou. y ce, lheo, mir); h (ast. or, can, pas, est); x (de fhorma esporádica nel lheonés oriental, en La Ribera, Salamanca, y en Valdeón y Sajambri, Lheón)

Grafía preferida: fh

Eixemplu. fhazer: fazer, hazer/her, xazer

Otrus casus: fhormiga, fhazienda, fhazia/fhaza, fhuerti, fhigu, fholgancia, fhornu, fhogar, afhogar, fhaci, fhorca, fhami, fhierru, fhenu, fhema/fhemina, fhava, fhilu, fhoci, fhoçal, fhazina, fhuzicu, fhartu, fherradura, fhigal, fhumu, fhíu, fhieder, defhensa/defhesa, bufhu, fhartar, fhanega, fhatu, fhuônti, fhuôi, fhumar, fhondu, fhevreiru, fhueya, fhinar, fhirmar, fhasta, fhoder,…

 

ñ como palatalización de la -n o -m anicial o ñon

D’escritura voluntaria, altérnensi unes y otres.

Pronuncies possivlis: ñ-n alternando’n tol dominiu

Eixemplu. ñascar: ñascar, mascar

Otrus casus: ñuvi, ñevulosa, cañal, ñenhu, ñacer, ñomi, ñievla, ñudu, ñorda, ñalga, ñariz, ñerviu, ñabu, ñíu, ñidal, ñadar, ñata, ñatura, ñavegar, ñavi, ñecessidá, ñegar, ñegrecer, ñegru, ñiésperu, ñietu, ñevada, ñevera, ñevi, ñovreza, ñon, ñuca, ñuera, ñuevu, ñúmeru, ñuez, ñuvatada,

 

s > x,

Dassi na escritura onde l’asturianu-lheonés y el mirandés coincidin: xastri, xeringa,

Non cuando se dan solo en mirandés: xuôrdu, xabón,… frenta sordu, sabón,

 

j-g anicialis

Nes antigües fhormes conservaes: gielu, germanu, jeneiru, giernu/ gienru, junhir, genciva,…

 

la -h énte diptongus

Escrívissi como en castellanu: huessu, huevu, huertu, Huelva,…

 

Consonantes finales

 

Dessapaición de la -r fhinal d’infinitivu énte pronomis personalis

Dau de fhorma general nel asturlheonés

Eixemplus: fhazelu, rompela, l.lamalus, nomales,…

 

Dessapaición de -r final d’infinitivu énte artículu determináu

Señaláu cun guión, dassi en menor midida que l’anterior, el su usu yê polo tanto más livri:

Eixemplus: fhaze-lo que quieru; move-les coses, saca-la perra a passeyar,…

 

Les fhormes senabreses y mirandeses űa

Na norma escrita mantiensi la n d’entremeyas.

Eixemplus: algűa; űos, algűos; űes, algűes

 

Consonantis interioris

 

Cayida de la d (sonorización de la T lhatina)

Pronuncies possivlis: d (mirandés), -/d (Ast), – (est)

Escritura escoyhida pa los participius: -áu, -ada, -aus, -aes; -íu, -ida, -íus, -ías; -ou, -oda, -ous, -oes; -es, -eis (como na norma asturiana)

Eixemplus: cansáu, cansada, cansaus, cansaes; salíu, salida, salíus, salíes; tou, toda, tous, toes; cantais, comeis, (y non les fhormes mirandeses cantades, comedes,…),

Notes: les fhormes -dor, -dura, -udu, -doriu, -deiru, -dizu, se conserven nos escritus pesie a que na mayor parti del dominiu nun se pronuncien: fherrador, fherradura, afayadizu, lhavadoriu, panadeiru, oreyhudu, …

La cayida de la -d- nel grupu -dr- y la súa sustitución pola vocal -i (d’especial intensidá nel cántabru-estremeñu) represéntassi según l’escritor: cuairu/cuadru, pairi/pai, mairi/mai, lairón, cuaira, puirir,…

Tamién s’escrivi la fhorma naidi, frecuenti en tol dominiu.

Nos casus de perda de la –d nel grupu –i, s’escrivi la fhorma semiculta –y-, como se pronuncia’n tol tueru salvu en Miranda, ondi prevaleci la fhorma culta galaicu-pertuesa –i– . Assina, s’escrivirá meyu, raya, rayu,… y non meiu, raia, raiu,…Les fhormes cultes son tamiên possivlis: mediu, radiu (*radia nun se da). Assina por eixemplu s’escrivirá entremeyu o entemeyu, pero intermediu, por ser esta última una fhorma culta.

 

Cayida de g (de -K-) y b (de -V-)

Escritura y pronuncia escoyhida según el falanti, pero cun tildi na vocal acentuada.

Eixemplus: amíu, barría, ciárru, bióti, cuntíu, pertués, Pertual, áila, noéira, lluéu, fhuéu; nuéu, estiar (STIVARE), buíl (de BOVILE, tamién en castellanu “boíl”)

 

s>j-x – non se recueyhi na norma escrita

Casus mirandeses (coincidentis cul pertués) como rejistir, quejir, quijo, queijo o cuaiji, -que n’Asturies puedin dassi en fhormes como quixeri, quixu– han escrivissi resistir, quiseri, quisu, quesu o cuasi.

Notes: en dellos casus altérnassi la s- caltenida nes fales centralis d’Asturies pesie a ser vacilantis nel restu del tueru lhingüísticu: ensuichu, ensami, ensugar, surdir (en castellanu “enjuto”, “enjambre” y “enjugar” y “surgir”), fhormes que puein escuichassi como enxutu, enxami, enxugar y xurdir nes fasteres oucidentalis y enhutu, enhambri y enhugar nes orientales.

 

La x de les fhormes cultes, en posición fhinal o intervocálica

Non suel pronunciassi de la fhorma castellana -cs-, sinón como una -s sorda: essactu, essamin, essaltación,…

Escepcionis: léxicu, taxi, xenofovia,…

 

Grupus anicialis

 

l.l (de los grupus lhatinus -KL-, -FL- Y -PL-)

Pronuncies possivlis: ch (ast.ou, mir, y restus nel est.); ll (ast.ce y or, lhe, can, pas, est general); kl-fl-pl (de maneira esporádica o en grupus cultus)

Grafía preferida: l.l Eixemplu. l.lama: llama, chama, flama

Outrus casus: l.leirare (FLAGRARE), l.luôvere (PLOVERE), l.lorare (PLORARE), l.lamare (CLAMARE), l.lavi (CLAVE), l.lenare (PLENUS), l.lanu (PLANUS), l.legare (PLICARE), l.laga (PLAGA) …

Notes: istus grupus aportarun a la lhingua nes époques posterioris ciertu númeru de palhavres que huôi camuden r por l: brancu, praça, craru, cumprir, prásticu,… y que yê buônu usar ante la pressión castellana que non los recueyhi.

Un casu escepcional d’usu desti grupu ‘l.l’ yê’l de piesl.lar/pesl.lar (del lhat. vulg. PESTULUS), ondi s’observa el mesmu comportamientu (pechar/piechar nel oucidenti y nel estremeñu junta fechar, pieslla/pesllar nel restu de zones onde se da).

 

Consonantis doblis y otrus grupus

 

-yh nos grupus -Cei-, -Gei- y -Lj- lhatinus

Pronuncies possivlis: ll (mir, san); y (ast, lheo); h (can, pas, est)

Grafía preferida: yh

Eixemplu. muyher: muller, muyer, muher

Otrus casus: fhiyhu, trabayhu, uôyhu, abeyha, teyha, vieyhu, coyher

Escepción: fhiyhu/fhíu (suel pronunciassi fillu nel mirandés, pero fíu o h.íu, y non fiyu nin h.ihu nel restu del dominiu)

Esplicación: la dobli possivilidá fonética sólo s’escueyhi nos casus nos que la norma ortográfica vien dun intentu d’algamar una xunión entre variedaes estremaes. Assina, el bretón utiliza pa la palhavra que defini a la so lhingua la grafía brezhoneg, qu’inclúi al tiempu brezoneg /bresoneg/, brezhoneg /brejoneg/ y brehoneg, y de la mesma fhorma hai muinches diferencies de pronuncia que se refleyhen continuamente nos escritus, pa defhender los dialeutus bretonis en conjuntu.

 

-nh nos grupus lhatinus -NN- y -MN-

Pronuncies possivlis: ñ (mir, ast.ce y or, lheo, can, pas, est); n (ast. ou, eo, xal, bar)

Grafía preferida: nh

Eixemplu. anhu: añu, anu

Outrus casus: cabanha, anhu, escanhu, panhu, penha, suônhu, pequenhu,…

 

-ich nos grupus -CT- y -ULT-

Pronuncies possivlis: it (Astlhe. ou); ich (Astlhe. ou-ce), ch (restu dominiu Ast.)

Pronuncia preferida: ch (asturiana central)

Eixemplu. fheichu: fhechu, fheitu, fheichu

Outrus casus: lheichi, lheichu, peichu, eichar, lhuichar, muinchu, escuichar, oichavu, dichu, ensuichu (“enjuto”), cuichiellu,…

Escepcionis: fruita (que puei pronunciassi “fruita” y “fruta”), ouchovri (“outovri” y “ochovri”)

Esplicación brevi: Reduzi-los grupus afectaus pola tresfhormación a -ich- mos paeç la possivilidá más senciella y correcta, pueis la -ch yê parti de la mayor parti del dominiu asturlheonés, mientres que la -t non; la -i mantiensi por apaecer tamién nes fasteres centralis del dominiu.

 

-ñ nos grupus -N’G-

Eixemplus: tañer (TANGERE), tiñir (TINGERE), juñir (UNGERE)

 

-m y -mbr nos grupus -M’N

Pronuncies possivlis: m (Ast ou y central, lheo, mir); mbr (mir. en dellos casus, ast.or, can, pas y est)

Grafía preferida: m

Eixemplu. fhami: fami, hambri Outrus casus: lhumi, alhumare, semare, homi, fhema/fhémena, ensami, brimi (“mimbre”), costumi…

Esplicación: esta yêra tamién l’antigua fhorma nos escritus castellanus medievalis, polo que puei ser más antigua y vacilanti nun principiu nos dominius cántabrus, y además yê una fhorma que comparti cuasi tol dominiu asturianu-lheonés, esceptu l’oriental. Les otres fhormes, empero, han ser almitíes tamién nel usu de vocavulariu distintu.

 

-ss y -str son possivlis nos grupus lhatinus -STR-

Pronuncies possivles: ss (Ast ou. y ce); str (Ast. or, can, pas, est)

Eixemplus: nuessu / nuestru (del lhat. NOSTRUM); amuessar / amuestrar (MONSTRARE), mayessa / maessa / maestra (MAGISTRA)

 

Semicultismus de -l- en -r-

Recuéyhensi na escritura tamién los semicultismus d’oclusiva y fricativa más -l-, nos que ésta se camuda por -r- nel dominiu oucidental y nel estremeñu. S’ascrivirán brancu, pratu, cravu, craru, praça, praya, igresia, prásticu,… a la vegada que blancu, platu, clavu, claru, plaça, praya, iglesia, plásticu,…

 

los grupus -ct- ; -cc- ; -cd- ; -cn-

Recuôyhensi de la mesma fhorma que na norma asturiana.

Pronuncies possivlis: -ut/-ct/-ht ; -ic/-cc/-c ; -cd/-ud ; -cn/-un/-nn

Grafíes preferíes: -ct-/-ut- , -cc-/-ic- , -cd- , -cn- (culta)

Eixemplus: acción, redacción, coczión, colección, compactu, essautu, prácticu, anécdota, técnica, diczionariu, aceutar,…

 

los grupus -bj-, -dj-

Mantiéninsi na escritura según los casus por nun ser pronunciaus en ciertes ocasionis:

objetu, sujetu, objetivu, subjetivu, objeción, subjuntivu, ajetivu, ajuntar, ajudicar,…

 

el grupu -sc- lhatinu

Puei escrivissi de maneira diversa cuando haiga conflictu de pronuncies:

eixemplu: pexi (Astlheo ou. y ce.) y peci (est, can)

Nota: en truxi, deixar, baxu,... les fhormes son coincidentis.

 

-gh- nos empréstimus castellanus

Como roghu (ruyu en pas.), maghada, çangha, guaghi, arroghar,… que tienin una pronuncia de -h (o jota castellana) en cuasi tol dominiu

Fhormes vervalis

fhormes reduzíes grupu -zc-

Preferencia poles fhormes reduzíes del grupu –zc– (Ast.ou., est): agradeça, conduza, apaeça, produza, traduza, conoço, creça,…

 

fhormes fhuertis de passáu

Alternancia de fhormes fhuertis de passáu truxun, fhizun, pierdun, creyun, rompun, dorun, anduvun,… junta les más corrientis truxierun, fhizierun, perdierun, creyerun, rompierun, dierun, anduvierun, cupierun,… y les lleoneses truxienun, fhizienun, perdienun,...

 

fhormes fhinalis

Les fhormes fhinalis mirandeses –des (falades, comedes, vivides,…) y les estremeñes completes (tieni, quieri,…) non se respeten na escritura: fales, comes, vives,… tien, quier, propón,…

 

-éi, -óu

Fhormes fhinalis ditongaes –éi, –óu

Pronuncies possivlis: –ei, -ou (Ast.ou), –e,-o (restu dominiu)

Grafía preferida: –e, –o (asturiana central)

Eixemplus: faléi, alcuôntréi, algaméi… falóu, alcuôntróu, algamóu,

 

-i, -is

Pronuncies possivlis: –i, –is (mir,lheo,est, pas), –e, -es (restu dominiu)

Grafía preferida: –i, –is (arcaizanti)

Eixemplus: cai, cais, dizis, cabi, rompi, dixisti, dixistis,…

 

-un

Pronuncies possivlis: un (lhe, mir, est); on (restu dominiu)

Grafía preferida: un (lhe, mir, est)

Otrus: truxun/truxierun, pierdun/perdierun, falun/falarun, rompun/rompierun, …

 

-es,-en

Pronuncies possivlis: es, en (zones de ast.ce. y parti ast.or, palra d’El Rebollar, fala de San Ciprián); as, an (restu)

Grafía preferida: esen (asturiana central)

Eixemplu. cantescantes, cantas

Otrus: cantes, fales, contraten, callen,…

 

-in

Pronuncies possivlis: in (est, xal); en (restu del Ast)

Grafía preferida: in (de maneira que se distinguin fácilmente de les fhormes de l’apartáu anterior)

Eixemplu. cantincanten, cantin

Otrus: rompin, fhazin, crein,…

 

-o (primer persona y gerundiu)

Pronuncies possivlis: u (est, lheo, pas); o (restu del Ast)

Grafía preferida: o (asturiana central)

Eixemplu. cantocanto, cantu

Otrus: rompo, traigo, cantando, curriendo, …

 

-as,-an (fhormes de sujuntivu y fhormes curties)

Pronuncies possivlis: es, en (zones del ast.ce y or. vacilanti nes fhormes de la primer conjugación, palra d’El Rebollar, fala de San Ciprián); as, an (restu)

Grafía preferida: esen

Eixemplu. coyhescoyhas, coyhes

Otrus: fhagues, rompes, rompen,

 

-i,-is,-in (fhormes de sujuntivu)

Pronuncies possivlis: i, is, in (est, xal, pas); e, es, en (restu Ast.)

Grafía preferida: i,is,in

Eixemplu. cantiscantis, cantes

Otrus: pronunci, falis, falin, cantin, rodein

 

-e (fhormes de condicional)

Pronuncies possivlis: –e y –a alternando en tol dominiu

Grafía preferida: e

Eixemplu. sedríesedríe, sedría

Otrus: sedríe, cantaríe, andaríe, diríe,…

 

-a, -e (pluscuamperfectu)

Pronuncies possivlis: –a, –e

Eixemplu: fuôra-fuôre, dixera-dixere, pudiera-pudiere,…

 

-e (imperativu fhormal)

Pronuncies possivlis: –i (can, est, lheo, restu Ast. esporádicu), –e (restu Ast.)

Grafía preferida: –i

Eixemplu: opini, deixi, acérquessi, repari…

 

-y

Pronuncies possivles:  , y

Grafía preferida: y (general)

Eixemplu. doydoy, do/dou

Otrus: toy, soy, voy.

Nota: pesie a que na norma escrita asturiana ñon devi escrivissi –y a fhinal de palhavra, ésti yê un casu especial ondi la –y final indica un lhugar (lhocativu deriváu del lhatín IBI), signifhicando nel passáu dalgu assina como “do equí” o “estó equí”, dehí que s’haiga mantener una escritura diferenciada

Vocavulariu

MesisJeneru, Fhevreru, Marciu, Abril, Mayu, Juñu, Juliu, Agostu, Setiembri, Ouchovri, Noviembri, Diziembri

DíesLhunis, Martis, Miércolis, Juevis, Vienris, Savadu, Domingu

– Lhingua. Prefiersi esta fhorma porque, pesie a tar generalizada la fhorma “lhengua” y ser la fhorma “lhingua” vacilanti nes zones onde se da (principalmente Asturies y Cantabria), la so etimología assina lo aconseyha (lhat. LINGUA)

– ¿Asturlheonés o asturianu? Anque paeça mentira, esti yê huôi ún de los provlemas más amportantes a los que s’enfrenta esta lhingua, el so ñomi. Nun primer momentu decanteme pol ñomi “asturianu”, de la mesma fhorma que Cataluña o Castiella dan nomi a les sos lhingües esparzíes fhaza’l sur. Ensin embargu, les crítiques vienin (cun razón) de cántabrus, mirandesis, lheonesis y estremeñus. Devo aceptar que les dos razonis que aporté nun tienin rigor sociolhingüísticu: per un lhau, el fheichu de que Asturies seya la comunidá cun mayor númeru de falantis, y pel otru la creyencia de que la lhingua ñació ellí.

En verdá nun yê correctu dende un puntu de vista social y históricu mirar sólo al númeru de falantis, o a la realidá actual (nel ámbitu internacional tien mayor reconocencia’l ñomi “asturian”, asturianu), sinón a la realidá histórica. Yê a travies la influyencia del sustratu prelhatinu que se creó l’asturlheonés, pola distinta evolución del lhatín nos territorius del norti. Assina, cántabrus y asturis (éstus repartíensi poles actualis Asturies, Lheón y Zamora) moldearun la lhingua fhasta obtener un dialectu qu’esparziríen pa fhaza’l sur por mé’l reinu astur-lheonés o lheonés. Yê dizir, anqu’el ñomi “asturianu” seya más popular n’Asturies y fhuôra d’España, el casu yê que dientro la Península los ñomis “lheonés” y “asturlheonés” son los más emplegaus, “asturianu” yê un ñomi desconocíu y ayhenu, demasiáu modernu. Polo tanto, l’únicu términu que paeç aceptavli énte esta situación yê asturlheonés, y yê’l que usaré d’equí n’adelantre. Por otra parti, como bien señala Abel Pardo al respectivi de lo “práctico” que me paecía’l ñomi ‘asturianu’ pa la lhingua común, pola falta de ñomis compuestus nos ñomis de lhingües internacionalis, “el serbocroata yê serbocroata y non hai nengún provlema”

Autoris

Carlos Quiles Casas

 

Lhicencia

Image:somerights.png Licensed under a Creative Commons Attribution 2.5 Spain License

Can: Las versionis web desti archivu son livris pa cualisquiera usus cun reconocencia del su autor. Pregúntinus pa dotrus usus.
En: Las versiones web de este archivo son libres para cualquier uso con reconocimiento de su autor. Pregúntenos para otros usos.
En:The Web versions of this file are free for any use with attribution. Ask for other uses

 

Referencias

  1. Las Hablas Asturianas, por Josefina Martínez Álvarez. Manual de Dialectología Hispánica, Manuel Alvar. Ariel